Caracterització
del llatí medieval
Gemma Puigvert
Universitat Autònoma de Barcelona
1.-
Caracterització
L'interessant
problema lingüístic que es planteja arran de la conversió del llatí, a
partir del segle VII, en una llengua escrita autònoma amb valor de koiné
explica que hagin estat nombrosos els intents de caracterització del llatí
medieval. Hom ha discutit sovint, com veurem, si el llatí de l'edat
mitjana és una llengua morta o viva o semiviva, discussió que en realitat
és poc fructuosa, i que parteix de l'ensenyament dels estoics, que
transmeteren aquesta imatge biològica del fenomen lingüístic.
L'escola
medievalista alemanya de L. Traube, W. Meyer, etc., formada en la tradició
de la klassische Altertumswissenschaft, considerava el llatí medieval des
de la perspectiva del llatí clàssic i concedia una atenció especial a la
imitació dels autors clàssics. Malgrat que els mètodes filològics aplicats
als estudis dels textos medievals eren molt rigorosos i sistemàtics, el
llatí medieval s'estudiava no pas com a fenomen autònom, sinó que se'l
considerava com l'últim rebrot tardà de la literatura antiga. El caràcter
específic d'aquest llatí medieval que diferia substancialment del llatí de
l'antiguitat féu que aquests mateixos autors ja es plantegessin el fet de
si es podia considerar aquest fenomen medieval com una llengua orgànica i
viva.
Però estaríem
d'acord amb D. Norberg quan afirma que una llengua no és pas un organisme
que neix, creix, envelleix i mor, sinó que és un mitjà de comunicació
entre els homes que pot funcionar bé o malament.
L. Traube
considerava el llatí medieval com una llengua morta, però no invariable,
asserció, a parer nostre, contradictòria. Per fer-la acceptable, Traube se
servia d'una imatge, certament, poc elegant i el comparava a un cadàver
les ungles i cabells del qual segueixen creixent, segons la tradició
popular, la qual cosa suposava que aquesta llengua morta quedava exposada
a modificacions.
Per a K. Vossler
, el llatí medieval era una forma intermèdia entre llengua viva i llengua
morta, és a dir, segons aquest autor el llatí medieval hauria començat
essent una llengua morta, però el contacte amb el món medieval l'hauria
convertida en una llengua viva. El successor de L. Traube a la càtedra
de Filologia Medieval a München, P. Lehmann , s'allunya del seu mestre, i
sosté que el llatí medieval és una llengua ben viva, però subjecta a certs
constrenyiments, i recorda que ja a l'any 1868 Charles Turot qualificava
el llatí de llengua viva. Però Lehmann recorre també a una imatge: la d'un
animal salvatge que no pot desenvolupar, un cop tancat dins una gàbia, les
seves facultats, però que, de vegades, dóna mostres de la seva força i
bellesa naturals.
Com Ch. Turot, U.
von Wilamowitz també parla explícitament del llatí medieval com a llengua
viva fins al segle XV. Sortosament, però, autors com K. Strecker i P.
Van de Woestijne formularen els seus intents de caracterització de forma
més simple i definiren el llatí de l'edat mitjana com la continuació
normal del llatí clàssic, en la forma evolucionada que caracteritza els
escriptors de la baixa llatinitat. Ambdós autors se centraven en
l'evolució orgànica que mena cap al llatí medieval, idea que defensà també
el gran coneixedor del llatí tardà, E. Löfstedt , que declarava que cada
vegada estava més convençut del fet que entre el llatí tardà i el llatí
medieval hi havia continuïtat, que la transició del llatí tardà al llatí
medieval s'acomplí gradualment, i que hom podia atribuir a la llatinitat
medieval una vida normal i orgànica.
D. Norberg
desenvolupà la idea del seu mestre, accentuant el caràcter viu del llatí
de l'alta edat mitjana. La mateixa idea ha estat formulada també per F.
Blatt , que considera tota la llatinitat, comprenent-hi el llatí medieval,
com una unitat.
Les dificultats de caràcter lingüístic que planteja la
caracterització del llatí medieval han estat discutides, d'una banda, per
M. L. Bieler , que afirma que és difícil classificar el llatí medieval com
a fenomen lingüístic, perquè no és la llengua d'una comunitat orgànica,
sinó una llengua sense poble; per això conclou dient que és la llengua
d'una Ideengemeinschaft.
I de l'altra, per
R. Meister , que insisteix en el fet que el llatí medieval ha estat parlat
i que, si bé no és una llengua viva en el sentit estricte de la paraula,
posseeix alguns trets de les llengües vives: evolució sintàctica,
neologismes, préstecs, etc. L'evolució d'aquest llatí es deu, segons
Meister, no pas a tendències literàries i cultes, sinó a impulsos
espontanis dels subjectes parlants. Aquest autor pensa que un dels trets
més característics que defineix l'essència del llatí medieval consisteix
en la transmissió oral d'aquesta llengua, que n'hauria estat l'element
vivificador. És per aquest motiu que Meister pensa poder qualificar el
llatí medieval de Traditionssprache, una llengua viva en el sentit que ha
sabut adaptar-se a les exigències de la societat medieval.
Tot i que
l'opinió de Meister sembla molt a prop de la realitat lingüística, cal dir
que no tots els canvis experimentats pel llatí medieval provenen de l'ús
oral, car una bona part de la seva evolució ha de ser atribuïda a la
literatura, a la llengua escrita, més que no pas a l'ús oral.
Un cop fet aquest
recorregut pels primers intents de caracterització del llatí medieval, hom
es pot preguntar si és possible arribar a trobar una definició que reti
compte dels fenòmens lingüístics coneguts i que ens permeti apreciar els
textos llatins de l'edat mitjana com a documents lingüístics.
Hom ha suggerit
que el llatí medieval era una llengua literària. M. di Capua parla del
«llatí literari medieval». I considera el llatí medieval com una llengua
literària que s'ha adaptat a la societat medieval i que, com a tal, era un
fenomen viu i autònom, un producte de la cultura medieval marcat tant pel
cristianisme com per les reminiscències de la cultura antiga. Segons G.
Cremaschi , el llatí medieval no pot ser definit com una llengua viva, en
tant que no és la llengua habitual d'una comunitat ètnica de subjectes
parlants i en tant que és a través de l'ensenyament escolàstic que es
transmet en diversos països que ja tenen les seves pròpies llengües
nacionals; tampoc com una llengua morta, perquè presenta trets
característics de les llengües vives: evolució sintàctica, neologismes,
préstecs, i, per tant, una certa alterabilitat i espontaneïtat; i menys
com a llengua literària, per tal com no es nodreix de la llengua
comunament parlada, com s'esdevé amb qualsevulla llengua
literària.
És interessant
l'expressió de Ch. Mohrmann , segons la qual el llatí de l'edat mitjana és
la llengua de la respublica clericorum. D'aquesta situació tan particular
que descriu l'autora, es pot deduir que el llatí medieval és una llengua
viva, en tant que instrument de comunicació entre una elit
d'intel·lectuals, tot i no ser la llengua d'una comunitat nacional de
parlants.
Deixant de banda els
qualificatius de viva, morta, semiviva, aplicats a aquesta llengua de
l'edat mitjana, a parer nostre, és J. Bastardas qui dóna una definició més
exacta de la realitat complexa d'aquest llatí de l'edat mitjana. Defineix
el llatí medieval com una llengua apresa i precisament la consciència que
s'escriu una llengua absolutament apresa i sense subjectes parlants
espontanis és el que caracteritza el llatí medieval i, en aquest, sentit
"llatí medieval" s'oposaria a "llatí tardà". El límit entre l'un i l'altre
vindria marcat, teòricament, per l'aparició de la consciència que el llatí
i la llengua popular constitueixen dues entitats lingüístiques ben
diferenciades i irreductibles.
M. Pérez González
, conscient de la complexitat que suposa definir el llatí medieval, creu
que el més adequat és enumerar tot un seguit de característiques
principals que el condicionen:
-
El llatí
medieval és una llengua mancada del suport d'una comunitat de parlants.
-
Realitza una
funció de cohesió en l'expansió del cristianisme i de la cultura
cristiana. Això ja ho va veure de forma clara Carlemany, que va donar
una forta empenta a les escoles, on s'aprenia i es parlava llatí.
-
El llatí
medieval fou una llengua de cultura, usada per la comunitat
intel·lectual. En aquella època qualsevol home que volgués tenir accés a
la cultura havia de saber llatí, a més de la seva llengua materna.
Precisament una de les meravelles del llatí medieval és que, amb el
cristianisme, s'estengué fins i tot més enllà del que havia estat
l'Imperi romà: Irlanda, Anglaterra, Hongria, Polònia, Suècia, Noruega,
etc. El segle XIV és el de màxima esplendor del llatí medieval, el segle
en el qual Europa sencera escriu en llengua llatina.
-
El llatí
medieval és una llengua dinàmicament viva. No només en el camp del
lèxic, però sobretot en aquest camp. En aquest aspecte la seva capacitat
de creació i, en conseqüència, la seva riquesa lèxica són molt superiors
a la del llatí clàssic. Per altra banda, no hi ha llengua, ni tan sols
la de la filosofia grega, que arribi a la capacitat d'abstracció del
llatí escolàstic: cf. haeccitas, quodlibetalis, etc.
-
No s'ha de
pensar que el llatí medieval és una degeneració del llatí clàssic: no és
ni millor ni pitjor, sinó simplement diferent. No s'ha d'adoptar cap
actitud comparativa entre ambdós, o, almenys, no han de comparar-se
considerant bo el llatí anterior i dolent tot el que fa referència al
llatí medieval.
-
Lingüísticament
el llatí medieval té un sistema rígid, molt més rígid que el llatí
anterior. Aquesta rigidesa prové de la suma d'uns quants cànons
literaris. Però, per altra banda, en l'estudi del llatí medieval s'ha de
tenir en compte que sofreix, com és lògic, l'impacte de cada llengua
parlada, sigui o no sigui romànica; i a la inversa.
-
El llatí
medieval sofrí una sèrie d'influències: del llatí vulgar, tardà (del
qual en certa manera és una continuació), cristià, etc. Però es tracta
d'influències profundes i quotidianes, que es convertiren en quelcom
propi del llatí medieval. Per això, més que d'influències, cal parlar
d'incorporacions.
-
Per últim, des
del punt de vista lingüístic són característiques fonamentals del llatí
medieval: 1) l'ordre de paraules rigorosament diferent del llatí
clàssic; 2) la seva gran quantitat de vocabulari no clàssic; 3) la
presència d'elements expressius propis de les llengües romàniques o fins
i tot estranyes, etc.
Nosaltres creiem que
el llatí de l'edat mitjana és la mateixa llengua de Roma en contextos
històrics i situacions lingüístiques i socials diferents dels de
l'antiguitat. Es podria afirmar, doncs, que la diferència entre els textos
llatins medievals i els antics rau en el contingut que s'hi expressa i no
pas en la llengua que s'hi empra.
Es tracta d'una llengua apresa a
través de l'estudi, sense el suport d'una comunitat lingüística i
clarament condicionada per dos factors: 1) la cronologia i 2) uns agents
culturals ben determinats: els clerici.
1. En el
mil·leni de la història de la llengua llatina medieval es poden distingir
diferents etapes cronològiques, d'acord amb l'evolució de la literatura i
amb el desenvolupament de la vida intel·lectual:
La primera part
fa referència a l'època de transició entre l'antiguitat tardana i l'edat
mitjana pròpiament dita; va de mitjan segle VI (punt de partença de la
majoria d'històries de la literatura llatina de l'edat mitjana) fins a la
fi del segle VIII. Aquesta època, durant la qual subsistia el llatí
vulgar, ha hagut de suportar les conseqüències immediates de
l'esfondrament del món antic i es caracteritza, en vastes zones del món
llatí, per un declivi cada cop més gran de la cultura i de la vida
intel·lectual. Però la diversitat de les condicions exteriors ha comportat
una diversitat en l'evolució de la vida intel·lectual i literària a cada
regió, de manera que aquesta decadència de la cultura llatina ha pogut
manifestar-se en unes parts més que en d'altres, com veurem més
endavant.
Un segon tall
cronològic, que s'estén des de la fi del segle VIII fins a la fi del IX,
veu aparèixer el primer floriment de la literatura llatina a l'edat
mitjana. Aquesta època comença amb la renovació de la vida intel·lectual
duta a terme per Carlemany. Per primera vegada, en el cercle d'escriptors
i poetes instruïts que envolten Carlemany, hom concep la idea d'una
cultura intel·lectual comuna a tots els pobles de la cristianitat
occidental. En les primeres generacions després de Carlemany, les noves
adquisions s'estenen i es difonen a tot l'imperi; la vida de l'esperit
renovat, carolingi, esdevé el bé comú dels pobles que pertanyen a
l'imperi.
El tercer període
és el del segle i mig que va des de la fi de l'època carolíngia fins a
mitjan segle XI. Per la seva imprecisió, porta la marca d'un període de
transició. Els corrents nascuts de la renovació carolíngia es dilueixen i
apareixen nous resultats (com els drames de Hrosvitha), però hom no acaba
de veure si aquests resultats quedaran limitats a un cercle estret o si,
contràriament, marcaran els trets essencials de la vida intel·lectual
futura (com l'estudi de la dialèctica que apareix en diversos indrets cap
al tombant d'aquest mil·lenni).
Ben delimitat,
per contra, es dibuixa el perfil del quart període, durant el qual la
literatura llatina expandeix tot el seu floriment. Aquest període, que
comprèn el segle XII sencer, comença en la segona meitat del segle XI. En
els primers moments, el món medieval coneix el trencament més fort i
violent produït fins aleshores: la lluita entre el papa i l'emperador, que
esclata. Els inicis del moviment de croada capgiren la cristianitat
occidental. Hom anomena aquest període la 'primera escolàstica'. És
l'època de la gran embranzida dels traductors, de la filosofia, de la
ciència i la medicina àrabs; és l'època en què, per mitjà de les
traduccions de l'àrab, tot Aristòtil esdevé accessible al món occidental.
La poesia i la prosa aconsegueixen una extraordinària riquesa i varietat
de formes, la perfecció més alta. Gairebé tots els gèneres de la
literatura produeixen els seus capolavori durant aquesta època.
El quadre es
modifica a incis del segle XIII, amb el qual comença, per a la literatura
llatina, l'edat mitjana tardana, el cinquè i darrer període. El que el
caracteritza són els canvis en les condicions exteriors de la vida
intel·lectual. El nombre dels que participen de la vida intel·lectual va
en augment; per tant, el nivell baixa necessàriament. Els antics ordes
monàstics, sobretot benedictí i cistercenc, a qui corresponia una part
essencial de la vida intel·lectual en els segles precedents, van perdent
importància; els ordes mendicants ocupen el primer lloc de l'escena.
Aquests nous ordes van a la recerca de ciutats, de grans multituds. Els
escrits perden el seu caràcter gairebé esotèric. Els burgesos prenen part
també, a les ciutats, en la vida intel·lectual. Les antigues escoles
claustrals i catedrals perden importància. A partir del segle XIII, la
direcció passa a les universitats que drenen milers d'estudiants. En
conseqüència els escrits científics adquireixen proporcions incalculables.
Alhora, les llengües nacionals, elevades al nivell literari, usurpen el
lloc del llatí en diversos dominis de la literatura, sobretot el de la
poesia profana. El llatí conserva encara la seva posició avantatjada, però
el seu domini absolut queda restringit al terreny de la ciència i al de la
poesia espiritual. La poesia llatina coneix aleshores una segona florida.
Però, per a la resta, una gran part de la literatura llatina cau al rang
d'epígon. Hom troba molt pocs escriptors de qualitat.
2.El llatí
medieval és una llengua condicionada per uns agents culturals ben
determinats: els clerici. Els clerici han constituït la classe dels
lletrats; la gent d'altra condició que havia estat formada en la llengua
llatina i que la sabia fou, durant molt de temps, des d'un simple punt de
vista numèric, una petita minoria. La pertinença de la majoria
d'escriptors a la classe dels clerici és fonamental, per tal com l'element
clerical tingué en els seus escrits un lloc i un pes
considerables.
Si hom pensa que
l'edat mitjana ha estat una època cristiana, que la fe cristiana i la
concepció cristiana del món han estat, per als homes d'aquests segles, tan
evidents, no és sorprenent el lligam que s'estableix entre ensenyament i
església.
L'Església fou l'única institució que, arran de les invasions
bàrbares, mantingué fermament, en tots els territoris sotmesos a la seva
influència, les seves pròpies tradicions, d'entre moltes, la llengua
llatina. Aquest fet, sense haver estat programat, esdevé l'aliat d'aquests
cercles als quals importava el manteniment de la tradició
romana.
Un cosa canvià
radicalment: les escoles antigues foren substituïdes per les escoles
cristianes o més aviat eclesiàstiques. No se sap en quina mesura el
declivi o la ruïna de les institucions culturals antigues afavorí
l'encàrrec de l'ensenyament a les institucions eclesiàstiques. Per part de
l'Església, un dels motius essencials vingué segurament de la necessitat
que tingueren les esglésies de vetllar per la formació d'una nova
generació de clergues preparats per a llurs tasques. A la seu dels bisbats
i en els claustres, es prenen les disposicions per a l'ensenyament; hom
procura de tenir una biblioteca i un scriptorium particular. Les
institucions eclesiàstiques es fan càrrec de l'herència de les escoles de
l'antiguitat profana i esdevenen els grans centres culturals del món
occidental. És en aquests llocs de cultura o en lligam amb ells on es
desenvolupa, durant diversos segles i fins a l'època de les universitats,
i gairebé exclusivament, la vida intel·lectual i literària. Marquen amb la
seva empremta l'ensenyament medieval, caracteritzat per una simbiosi
d'elements religiosos i profans, una de les màximes aportacions a la
cultura europea. La mateixa edat mitjana ha caracteritzat aquest dualisme
amb l'ajut d'una terminologia clarament medieval, i així es parla de dues
auctoritates que presideixen el llatí: l'auctoritas diuina de la Bíblia i
l'auctoritas humana de Donat.
És evident que el
lligam entre l'ensenyament i l'Església no es limità només a institucions
i a persones. Cal comptar la gran massa d'escrits espirituals que ens han
arribat. Però la cultura medieval no ha pas estat exclusivament i
únicament espiritual o eclesiàstica, car l'ensenyament de l'edat mitjana
ha estat determinat essencialment pel sistema de les artes liberales, que
les escoles de l'edat mitjana heretaren de l'antiguitat. Aquest sistema,
que associa les set especialitats: gramàtica, retòrica, dialèctica (el que
hom anomena trivium des de l'època carolíngia), aritmètica, geometria,
música i astronomia (quadrivium), i que s'acorda amb la forma que
l'escriptor africà Marcià Capel·la testimonia durant el segle V, no era
altra cosa que l'expressió, reduïda des de la mateixa fi de l'antiguitat,
de l'antic ideal de cultura enciclopèdica. Aquest sistema es revelà, en
efecte, com un factor que contribuí, més que cap altre, a la conservació i
a l'assimilació intel·lectual de l'herència antiga per part del món
occidental en formació.
Que una
assimilació d'aquest tipus s'efectués dins el marc d'un ensenyament
àmpliament distribuït per les institucions eclesiàstiques i per persones
que pertanyien al cercle clerical, i que, fins i tot els ensenyants
gairebé exclusivament clericals fessin de l'herència cultural antiga un
element essencial de la cultura europea, és una de les paradoxes més grans
en la vida intel·lectual del nostre continent. Les condicions havien estat
creades abans del començament de l'edat mitjana. El mèrit cal atribuir-lo,
en primer lloc, als pares de l'Església, que formats en la tradició
cultural antiga, en saberen apreciar el valor i vèncer el refús oposat per
un gran nombre de llurs correligionaris als «filòsofs» considerats com
l'encarnació del paganisme. Dos testimonis famosos exemplifiquen aquesta
situació gairebé en l'època en què el cristianisme esdevé la religió
oficial: sant Agustí i sant Jeroni.
Es tracta, doncs,
com hem vist, d'una llengua particular, entre altres motius perquè ha
estat condicionada pel seu caràcter originari de llengua escolàstica,
nascuda per necessitats històriques, com la d'organitzar l'ensenyament i
l'administració eclesiàstica i estatal.
En la llatinitat
medieval hi ha, certament, algunes tendències comunes imposades per les
escoles, però el llatí medieval queda ben lluny d'oferir un conjunt
homogeni. D'aquí la necessitat d'estudiar per separat el llatí de cada
regió, el llatí de cadascun dels gèneres literaris (poesia, cròniques,
tractats religiosos, vides de sants, etc.), el llatí de documents i
inscripcions no literaris, i de sotmetre a un examen particular la llengua
i l'estil de cada autor, investigant-ne les fonts, els models de què se
serví i les influències rebudes.
Que quedi clar, des d'ara, que tot
intent de caracteritzar globalment el llatí medieval està abocat al
fracàs, car el que és vàlid per a una regió és inacceptable per a una
altra.
Per això és interessant tenir en compte les condicions
sociopolítiques i culturals dels diferents territoris de la Gàl·lia,
d'Itàlia, de les illes Britàniques i de la península Ibèrica.
A la Gàl·lia, per
exemple, arran de la desaparició de l'escola antiga, que sofreix els
efectes de la tremenda ruralització de l'aristocràcia en els segles V i
VI, res no podia retardar més l'evolució de la llengua. El llatí parlat a
la Gàl·lia es transformà ràpidament en antic francès i antic provençal.
Nombrosos fets lingüístics porten a creure que cap a l'any 700 la llengua
parlada a la Gàl·lia havia canviat d'estructura de tal manera que havia
d'anomenar-se romànica més que no pas llatina.
Així, en el
domini de la Gàl·lia la consciència que allò que es parla ja no és llatí
es manifesta d'una manera molt clara en una disposició del Concili de
Tours del 813, en què s'ordena, en pulcre llatí carolingi, que els bisbes
tinguin cura de traduir clarament les homilies en llengua romana rústica,
i en llengua germànica perquè tothom pugui entendre més fàcilment allò que
s'hi diu: «Visum est unanimitati nostrae... ut easdem omelias quisque
aperte transferre studeat in rusticam Romanam linguam aut Thiotiscam, quo
facilius cuncti possint intellegere quae dicuntur».
Aquest decret és
la partida de naixement de les llengües romàniques, i això és així no
solament perquè dóna testimoni de la seva existència, i la designa amb un
nom (rustica romana), sinó sobretot perquè li és reconegut un primer dret
enfront del llatí: és la llengua de la predicació. En aquesta llengua i en
dialecte germànic, els néts de Carlemany, Lluís el Germànic i Carles el
Calb, i llurs exèrcits, pronunciaren els juraments d'ajuda mútua l'any
842, els Juraments d'Estrasburg, que ens han pervingut gràcies al cronista
Nitard.
A Itàlia, el clima
cultural era encara favorable a començament del segle VI. El rei dels
ostrogots, Teodoric, protegia les escoles i s'interessava per l'activitat
dels escriptors. Sota el seu regnat els grans savis Boeci i Cassiodor
representen encara de forma brillant l'antiga cultura romana. Però a
mitjan segle VI, vint anys de guerra entre els ostrogots i els bizantins
han esfondrat el país. A l'any 568 apareixen uns nous invasors, els
llombards, que conquereixen la plana del Po i les regions de Spoleto i
Benevento sense trobar-hi gaire resistència. Les guerres perpètues que
s'anaren succeint destruïren el país sencer. A inicis del segle VII les
darreres escoles laiques desapareixen, i la llengua parlada comença una
evolució semblant a la que acabem de descriure per a la Gàl·lia. Però
l'evolució de l'italià no va fer-se amb la mateixa força explosiva que la
del francès. Itàlia havia estat el focus de la cultura llatina; el país
posseïa encara restes considerables de les antigues biblioteques; Ravenna,
Roma, el sud de la Península i Sícilia pertanyien als bizantins i el
contacte cultural amb l'Àfrica i el món grec no es trencà mai. Per bé que
els gramàtics i els rètors tancaren les escoles i que l'únic ensenyament
subsistent es trobava en mans dels clergues i dels monjos, aquest
ensenyament, a Itàlia, anava marcat profundament per la influència de
l'antiga tradició escolar. Serà molt tard quan els italians s'adonin que
el llatí ja no és la seva llengua materna. No es té pas testimoniatge
d'aquesta presa de consciència abans del segle X. A l'any 915, en ocasió
de la coronació del rei Berenguer I, el senat presentà els seus homenatges
patrio ore, és a dir, en llatí, el poble nativa uoce, és a dir, en italià,
segons el text d'un cant compost uns quants anys més tard.
Posteriorment, el
papa Gregori V, mort l'any 999, fou lloat per l'autor del seu epitafi per
la facilitat amb què havia sabut expressar-se en francès, italià i en
llatí: Usus francisca, uulgari e uoce latina/Instituit populos eloquio
triplici. És al segle X, a l'any 960, quan per primera vegada es fa un
assaig exprés d'escriure en italià: són els cèlebres Juraments de Càpua
amb els quals comença la història de l'italià literari.
A Irlanda i en els
territoris celtes o germanitzats de la Gran Bretanya el llatí era un
element estranger que no trobava suport en la llengua materna de la
població. Només alguns savis intentaren fer ús del llatí servint-se de
manuals i dels coneixements adquirits a l'escola. Aquesta fou la
situació d'Irlanda des dels inicis. Irlanda mai no havia format part de
l'Imperi; els irlandesos no van conèixer mai l'administració, la vida
urbana i l'organització escolar dels romans, però havien preservat les
seves pròpies tradicions i la seva llengua cèltica. Si el llatí té un
paper considerable en la civilització d'aquest país és gràcies a la
conversió al cristianisme aprincipis del segle V.
La civilització
anglosaxona no hauria aconseguit mai l'expansió esplèndida a l'època de
Beda i d'Alcuí, si no hagués experimentat la influència de Roma. lL'any
597, Gregori el Gran envià el monjo Agustí a Canterbury per apredicar
l'evangeli als bàrbars, missió que més tard donaria fruits extraordinaris.
La penetració de la influència romana cap al nord i cap a l'oest comportà
una topada dels interessos romans i irlandesos. El conflicte durà uns
quants anys. Però l'any 699, el papa Vitalí decidí enviar l'arquebisbe
Teodor, acompanyat del monjo Adrià, a Canterbury, a fi d'organitzar-hi
l'església d'Anglaterra. Ambdós coneixien a fons la literatura profana i
la literatura cristiana, tant grega com llatina, si hom creu Beda. A
l'escola episcopal i a l'escola monàstica de Canterbury, Teodor i Adrià
agruparen entorn d'ells un grup d'alumnes que aprengueren, entre d'altres,
la mètrica, l'astronomia, el còmput, etc.
A la península
Ibèrica la tradició de la cultura llatina persistí de forma tenaç durant
l'època visigòtica; més encara: a partir de la conversió al catolicisme de
la cort goda (any 587) s'inicia un moviment cultural de gran importància
pel nombre d'escriptors i per l'extensió geogràfica que adquireix. Fou un
període de prosperitat i de renaixement cultural. Mentre la resta de
països, com s'ha vist, estaven submergits en la decadència, les escoles de
Sevilla, de Saragossa i de Toledo produïen fruits brillants gràcies a
l'activitat d'Isidor, de Brauli i dels arquebisbes toledans Eugeni,
Ildefons i Julià, els personatges més destacats del segle VII.
Fóra un
error creure que la invasió musulmana del 711 determinà la desaparició de
la tradició literària hispanogoda. Tot el contrari, sorprèn la tenacitat
amb què persisteixen les formes culturals del període anterior. Fins a
finals del segle XI, en què comencen a deixar-se sentir corrents literaris
innovadors, deguts, en part, a influències ultrapirinenques, la tradició
visigòtica constitueix gairebé l'única norma literària peninsular. Fins i
tot en els comtats catalans, tan estretament vinculats políticament i
cultural amb el sud de l'antiga Gàl.lia, subsisteix un gran nombre
d'elements culturals tradicionals.
A començament del segle VIII tota la
península Ibèrica queda ocupada per l'Islam. S'interromp, així, el relatiu
renaixement d'una cultura cristiana a l'extrem occidental d'Europa -que no
sabem on hauria pogut arribar- i tot és confusió i ruïna. Les millors
ments d'Hispania, en no trobar ressò en la nova situació política,
emigren, per fecundar el renaixement de l'Europa carolíngia; se n'enduran
molts dels llibres escrits a Toledo -l'enciclopèdia isidoriana, cànons,
lleis, etc.-, llibres que havien començat ja a estendre's per la Gàl·lia i
Irlanda del sud setanta o vuitanta anys abans.
Hi haurà, però, dos
focus de resistència importants: el regle asturià al segle IX i la Marca
Hispànica al segle X.
La situació
estratègica de Catalunya ha tingut sempre avantatges i inconvenients.
Primer, com a regió perifèrica del regne visigòtic, i després, pel fet
d'ésser marca o frontera extrema de l'Imperi Carolingi enfront dels àrabs,
es va trobar a la cruïlla de diferents tradicions culturals. Aquestes es
van imposar al país amb pressió desigual: la cultura romano-cristiana
empeltada de visigotisme, ben esponerosa quan a la resta d'Europa ja havia
declinat als segles VI i VII, va perdre terreny ràpidament en allò que
tenia de peculiar, per manca d'una estructura política coherent ja des del
segle VIII; tanmateix, va deixar un fort record en l'esfera eclesiàstica,
el qual es va anar diluint, però, al llarg dels segles X i XI. En canvi,
l'estructura jurídica visigòtica va continuar, amb profundes
transformacions, és clar, fins al segle XII. La cultura més recent, amb un
regust hel·lènic, en part portada pels àrabs i en part conservada pels
jueus, encara que molt evolucionada, va ésser àvidament assimilada a
Catalunya durant els segles X i XI. I finalment l'italofranca, també amb
arrels romanes, i en ple desenvolupament, que procedia d'enllà dels
Pirineus, va ésser acceptada amb perfecta consciència de la seva força
expansiva. Les catedrals i els monestirs van assumir la labor de reunir
totes aquestes aportacions disperses.
A Catalunya la
presa de consciència que la llengua que hom parlava era ja una llengua
diferent de la llengua llatina escrita es pot veure ja en el Capbreu, fet
dies més tard que l'Acta de consagració i dotació de la catedral d'Urgell
(839) en què alguns topònims (Loria, Salent, Meranges) escrits en llatí a
l'Acte (Lauredia, Saliente, Meranicos) foren traduïts en català.
El
primer text que s'ha trobat, escrit en català, és un fragment d'una versió
del Forum Iudicum, codi de lleis visigòtic que fou traduït al català a
mitjan segle XII.
La importància d'aquest text es basa en tres punts
fonamentals:
-
és el primer
text, trobat fins ara, escrit en català;
-
tot i
tractar-se d'un text breu sense cap valor literari, és un text que té un
apreciable valor des del punt de vista de la història de la
llengua;
-
el fet que
aquest text sigui una traducció comporta una significació evident: hi
devia haver un sector important de la població que, malgrat l'existència
del text en llatí, per necessitats purament comunicatives requeria i
usava textos escrits en vulgar, és a dir, en català.
Les Homilies
d'Organyà són el primer text d'unes dimensions considerables escrit en
català. És un fragment de vuit fulls, trobat a la rectoria d'Organyà (Alt
Urgell), que conté el text de sermons explicant i comentant l'evangeli o
l'epístola de les domíniques de sexagèsima i de quinquagèsima, del
dimecres de Cendra, de la primera domínica de quaresma i del dijous
següent.
El fet que les Homilies d'Organyà fossin escrites en la nostra
llengua s'ha relacionat amb dos factors:
-
les disposicions emanades
dels concilis de Tours, Magúncia i Reims que recomanaven que es prediqués
en vulgar;
-
la influència favorable que les tendències herètiques de
la veïna Occitània (càtars, valdesos, beguins...) exercien sobre l'ús de
la llengua vulgar en la predicació, feta molts cops per laics que no
sabien llatí.
Aquestes homilies catalanes, que poden estar en relació
amb textos similars piemontesos o provençals, foren redactades al final
del segle XII o al començament del XIII, una centúria abans, doncs, de
l'obra de Ramon Llull.
Aquesta situació
estratègica és la que determina també, en primer lloc, que durant l'alta
edat mitjana, l'escriptura llatina, a Catalunya, presenti una evolució
peculiar a la resta de territoris de la península Ibèrica. En la represa
cultural que va seguir la conquesta, l'escriptura visigòtica va continuar
el seu vigor primitiu. A l'angle nord-est de l'antic regne dels visigots
van aparèixer aleshores particularitats distintives de la resta de la
Península. Tant en els còdexs com en els documents, l'aspecte una mica més
arrodonit de les lletres, més contrastades, la perfecció de llur traçat i
el sistema d'abreviatures acusaven les modes carolines o
carolíngies.
Ben aviat, però, la visigòtica va ésser vençuda per la
força de penetració de la carolina, a causa de la fascinació cultural i
política franca. Aquesta pressió transformadora no va tenir efectes
sobtats, sinó que es va fer sentir durant tot el segle IX, especialment a
la segona meitat.
En segon lloc cal dir que el dret, les lleis,
continuen, gairebé en tot aquest període (ss. IX-XII), fonamentats en els
vells codis visigòtics. Però amb una diferència: el Liber iudiciorum civil
no solament es va transformar a poc a poc en les mans dels jutges fins a
arribar al Liber iudicum popularis de Bonsom, amb creativitat manifesta, i
als epítoms dels segles XI i XII, sinó que admet ampliacions dels
capitulars francs, per donar peu a la creació feudal més genuïna dels
Usatges de Barcelona al segle XII.
La renouatio
carolíngia fa que el llatí que havia adquirit fins aleshores unes
particularitats pròpies en funció de la zona geogràfica i de les
condicions sociopolítiques que la determinaven adquireixi un caràcter
força unitari a partir de l'any 1000.
El Renaixement carolingi
afavoreix la interacció de la cultura clàssica i la tradició cristiana,
que ja havia començat després de la pau constantiniana, però es
consolidarà durant l'edat mitjana i constituirà la contribució essencial
de l'edat mitjana a la cultura europea.
Aquesta reforma s'inspirava
tant en unes idees polítiques ben determinades (l'Imperi carolingi
considerat com la continuació de l'Imperi romà) com en un ideal religiós
també ben precís (el llatí com a llengua de l'església havia de trobar el
seu lloc en l'Imperi, des d'aleshores, cristià). I d'aquesta manera el
dualisme, que marca tota aquesta reforma, però que era, com a tal, una
hèrencia dels segles anteriors (represa de la tradició dels segles IV i V
que havien fusionat els elements clàssics i profans amb la tradició
cristiana), vingué afavorit per la política mateixa de Carlemany.
És de forma lenta
i gradual que l'edat mitjana supera aquest dualisme antic i que el llatí
medieval esdevé un instrument autònom que beu lliurement de les dues fonts
que l'han anat nodrint i configurant des dels inicis, sense excloure
elements manllevats a les llengües nacionals, que constitueixen el
substrat mateix del llatí medieval.
Un dels
principals artífexs d'aquesta reforma carolíngia fou Alcuí de York
(735-804), el qual va conèixer en aquella església una biblioteca que ell
ens ha descrit parcialment. Allí apareixen en un catàleg admirable els
principals escriptors eclesiàstics, com Jeroni, Hilari, Ambrosi, Agustí,
Cassiodor i Beda, però també Plini i Ciceró, Seduli i Juvenc, Avit,
Pròsper, Paulí, Arat, Fortunat i Lactanci, així com Virgili, Estaci i
Lucà, Probus i Focas, Donat i Priscià. Aquesta mena d'entusiasta admiració
pels autors antics va deixar empremta en la legislació escolar de
Carlemany i en les nombroses escoles episcopals i monàstiques del seu
imperi. Així, entre les primeres, caldria assenyalar Auxerre, on es poden
descobrir durant un temps les ensenyances de gramàtica i de cosmografia
d'Heiric i posteriorment de Remigi; recordem també Lupus de Ferrières,
interessat per problemes mètrics i gramàtics i excel·lent coneixedor de
Ciceró, com temps després haurem d'esmentar a Verona Ratherius, de qui
sembla que tots som deutors de la conservació dels poemes de Catul. El
signe més característic d'aquest temps és, potser, l'aparició de potents i
prestigioses escoles en els monestirs: en primer lloc Tours, on sota la
inspiració d'Alcuí, sobretot, es llegien els clàssics, per bé que ell
previngués els seus alumnes dels riscs de la preciosa loquacitat dels
autors pagans, i, a instigació seva, recordem amb mèrits idèntics Fulda i
Reichenau, on cal citar noms tan sorprenents i prestigiosos com el de
Raban Maure, Godescalc o Walafrid Estrabó; simultàniament Corbie i Fleury
així com Bobbio mantenien el seu prestigi tradicional com a llar de mss.,
d'excel·lents còpies i de cultiu dels antics autors.
Amb la renouatio
carolíngia, la llengua es transforma, per bé que no d'una manera sobtada
ni radicalment. Sense deixar d'emprar girs i paraules propis del període
anterior, el llatí adquireix un aspecte nou. L'estudi i imitació dels
clàssics depura la llengua dels millors autors; el seu llatí no és
pròpiament clàssic ni una imitació servil dels antics. Queda, per una
part, sota la influència del període anterior i, per l'altra, crea formes
noves, i s'adapta a les diverses necessitats de la vida intel·lectual i de
la cultura material i de l'esperit. Aquesta és la llengua que s'acostuma a
anomenar llatí medieval i que els poetes lírics del segle XII i
l'escolàstica convertiran en un instrument admirable d'expressió
.
En època carolíngia
les abadies constitueixen els focus de civilització més importants, però a
partir del segle X quan una nova estructura de la vida política, econòmica
i intel.lectual comença a dibuixar-se i quan la vida urbana torna a
reemprendre la vitalitat d'altre temps, seran les escoles episcopals les
que es posaran al capdavant d'aquest desenvolupament i les que forniran
durant el segle XI i XII la preparació lingüística minuciosa que permetrà
l'expansió brillant de la literatura llatina d'aquest període.
El segle
XII ha de ser considerat com el punt culminant de la cultura literària
medieval, com la fi d'un procés de maduració que comença en època
carolíngia, o més aviat, en el decurs dels segles IV i V.
El llatí,
fins i tot el dels autors més «classicistes» del segle XII, com per
exemple, Joan de Salisbury, posseeix una estructura típicament medieval.
El caràcter paratàctic de la frase, l'ordre dels mots, el vocabulari, la
mateixa estructura de la llengua són lluny del llatí clàssic. Però no és
qüestió d'estabilitat, car a totes les èpoques el llatí ve dominat i
regulat per un normativisme evolutiu que constitueix l'essència del llatí
medieval com a fenomen lingüístic.
A partir del segle XIII la situació
canvià ràpidament. A les universitats que substituïren, en nombre sempre
creixent, les escoles episcopals, la dialèctica s'imposà sobre la
gramàtica, els fets atreien l'interès dels estudiants molt més que la
forma elegant, hom abandonà els auctores clàssics per abocar-se a l'estudi
de la teologia, del dret, de la medicina, de la filosofia i de les
ciències. Els mateixos gramàtics canviaren de mètode, car ja no s'ocuparen
de trobar l'ús correcte en els models antics, sinó que intentaren resoldre
els problemes lingüístics a través de la seva pròpia especulació.
L'objectiu de la gramàtica ja no fou facilitar l'estudi de les grans obres
de la literatura llatina sinó introduir els estudiants en l'estudi de la
lògica. D'aquí es dedueix que el llatí escolàstic perd el contacte amb les
belles-lettres i esdevé cada cop més tècnic.
2.-
Particularitats lingüístiques
Malgrat les
particularitats lingüístiques de cada regió, s'observen unes tendències
comunes que podem resumir de la manera següent:
2. 1.- Canvis
fonètics
Els canvis fonètics
que s'observen en el llatí medieval es poden establir, d'una banda, a
partir de les grafies dels escribes i, de l'altra, a partir de les
combinacions de les rimes, de les assonances, de les al:literacions en
l'àmbit de les composicions poètiques. Altres fonts d'informació són els
manuals d'ortografia, sobretot d'època carolíngia, com el De ortographia
d'Alcuí.
En l'ús de les vocals s'observen canvis que vénen determinats
per la confusió de certs timbres. La desaparició del sentit de la
quantitat determina dos tipus de fenòmens:
-
la
recomposició, és a
dir, la tendència de certes paraules compostes a reprendre les mateixes
vocals de la forma simple, les quals en la composició havien estat
modificades per efecte de l'anomenat accent d'intensitat inicial. Així,
per exemple, enlloc de inermis trobem inarmis, en lloc de sustinet,
apareix sustenet, etc.
-
la síncope o desaparició de la vocal de la
penúltima síl·laba, generalment en mots trisil·làbics amb la penúltima
breu, com a domnus de dominus, soldus de solidus, etc.
Quant a les
diferències de timbre vocàlic, trobem, entre d'altres, les
següents:
-
la vocal e es
confon amb i, i a la inversa: fereae en lloc de feriae; indegina en lloc
d'indigena, etc.
-
en hiat, davant
d'una altra vocal, i substitueix e; així, trobem formes com lancia (lancea), olium
(oleum), etc.
-
desapareix
qualsevulla diferència existent entre i i y: sydera (sidera), limpha (lympha), etc.
-
intercanvis
entre les vocals o i u: oraturium (oratorium), nundum (nondum); consoles
(consules), mondus (mundus), etc. Els diftongs tendeixen a reduir-se
a monoftongs: ae, oe es tanquen en e, au es tanca en o o, en
determinades condicions, se simplifica en a: equus (aequus), cepi (coepi); agustus
(augustus), ascultare (auscultare que pot donar també obscultare).
En l'ús de les
consonants s'observen, entre d'altres, les característiques
següents:
-
pel que es pot
deduir dels usos gràfics, una gran incertesa domina l'ús de l'aspiració;
la h o s'elimina (spera per sphaera, ortus per hortus, etc.) o
s'introdueix arbitràriament (hostium per ostium, conchilium per
concilium, etc.) o apareix reforçada amb c (michi, nichil). La
palatalització de l'antiga aspirada sorda ch en les estructures michi,
nichil és característica del llatí occidental de la Península
Ibèrica. Les grafies nichil, michi van sorgir en època imperial en
lloc de les formes clàssiques nihil, mihi i s'explicaven pel desig de
les escoles de fer aspirar la h. A l'inici la ch d'aquestes paraules
devia pronunciar-se com una X grega, però després, amb la pèrdua
definitiva de les sordes aspirades, ch es pronuncià k davant de les
vocals palatals e, i. Aquesta pronúncia culta de michi, nichil es
mantingué a tots els països excepte en una gran part de la Península on,
malgrat que es tractava d'estructures cultes i artificioses, la k es va
palatalitzar. En els manuscrits i documents de la Península és general
l'ús de c en lloc de ch en aquestes paraules: mici, nicil. A
Catalunya, en canvi, va prevaldre la pronúncia culta.
-
les dentals a
finals de paraula passen de sordes a sonores (capud per caput, inquid
per inquit, etc.) o de sonores a sordes (set per sed, aliquot per
aliquod, etc.).
-
la labial
aspirada ph té tendència a ser substituïda per la làbiodental f, com en
fantasma, profanus, etc. ps inicial es redueix a s: salmus per
psalmus, etc.
-
no s'adverteix
la diferència existent entre ci i ti seguides de vocal; així, es
produeix una assibilació de la gutural en precium per pretium, tercia
per tertia, etc.
-
un fenomen
anàleg es troba en els casos en què c,t van seguits de t: micto
substitueix mitto, amittus ocupa el lloc d'amictus, etc.
-
la nasal velar
gn tendeix a confondre's amb la nasal dental n, i perd el seu valor
específic, per la qual cosa sorgeix la necessitat de diferenciar-la
gràficament amb ngn: gingnere, pungnare, etc.
-
manca d'una
diferenciació clara entre les alveolars r i l: crementer per clementer,
etc.
-
el grup inicial
dia es transcriu za: diabolus esdevé zabolus, diaconus esdevé zaconus,
etc.
-
la velar
palatal sonora g substitueix una i consonàntica: magestas per maiestas,
agebat per aiebat, etc.
Des de la fi de
l'antiguitat i durant tota l'alta edat mitjana en els poetes de la
Gàl·lia, d'Itàlia i de la península Ibèrica formen rima o assonança
monosíl·labica paraules com uiuere-Domini, uiribus-miseros,
recogito-transeunt, uinculo-paradisum, la qual cosa fa deduir que les
vocals i, e, d'una banda, i les vocals o, u, de l'altra, es pronunciaven
igual. El fet que aquestes rimes i assonances no apareguin ni en poetes
irlandesos ni en poetes anglosaxons fa que aquest fenomen esdevingui
característic només de la Romània, explicable per la influència de la
pronúncia vulgar.
De la mateixa manera es pot afirmar que durant tota
l'edat mitjana y es pronuncia com i, ae i oe com e, perquè aquestes vocals
i diftongs es corresponen en rima com, per exemple, en fauilla i sibylla,
quaero i spero, poena i catena, etc.
Una altra font
d'observació la constitueix, com hem dit, l'estudi de l'al·literació. En
territori insular i germànic apareix testimoniada la presència d'u
consonant (escrita v o u) igualada a f en base a correspondències del
tipus flamine-verus, verba-fudit, etc.
Per arribar a una
comprensió global de la totalitat dels canvis fonètics del llatí medieval,
no hem de limitar la nostra anàlisi als problemes de l'ortografia i de la
pronúncia, sinó que cal considerar també els de l'accentuació i la
prosòdia.
Un cop desaparegut del tot el sentit de la quantitat, durant
els segles IV-V, l'accent musical es transforma en accent d'intensitat.
Els fenòmens més comuns que es deriven d'aquest fet són els
següents:
-
per influència
de la pronúncia vulgar, en aquelles paraules en les quals
l'avantpenúltima síl·laba estava constituïda per una i o per una e i la
penúltima per una vocal breu (mulierem), l'accent tendia a passar de
l'avantpenúltima a la penúltima, la qual cosa suposava que aquesta
acabava essent considerada llarga a causa del canvi d'accentuació. El
fenomen, que ja apareix durant el segle V i que és habitual fins i tot
en poetes lligats als models clàssics, com Draconci i Ennodi, adquireix
una extensió superior en els segles posteriors; formes com filíolus,
faséolus, aríetem esdevenen filiòlus, faseòlus, ariètem, etc.
-
un altre cas
interessant és el de la tercera persona del plural del perfet
d'indicatiu, en el qual apareix la desinència -erunt amb la penúltima
breu: dixerunt, duxerunt, etc. Com que aquestes formes apareixen,
sobretot, en composicions poètiques escrites a Itàlia (cf. les formes
actuals dissero, con-dussero, etc.), cal pensar en un fenomen determinat
per la influència de la pronúncia vulgar. L'aparició de formes com
credídere, obtúlere, praesentáuere en àrea hispànica testimonia que, en
les escoles locals, no es distingia la diferent quantitat originària de
la penúltima síl·laba en ambdues formes.
-
una
conseqüència de la redeterminació o recomposició, ja esmentada, és el
retorn de l'accent, en les paraules compostes, a la síl·laba on aquest
queia en la respectiva forma simple: de tràdidit es torna a tradédit, i,
sense canvi de timbre vocàlic, de ínvoco a invòco, etc.
-
l'alternança de
l'accent sobre diverses síl·labes en paraules com ténebra i tenébra,
látebra i latébra és la continuació en el llatí medieval del fet que es
verificava ja en la poesia del llatí clàssic i que en la prosòdia
tradicional s'anomenava positio debilis. Per aquesta positio debilis a
l'interior d'una paraula una síl·laba amb vocal breu seguida de
consonant muda (b, p, ph, d, t, th, g, c, ch, qu) més una de líquida l,
r, mentre que en prosa era breu, dn poesia podia ser tant breu com
llarga. La raó rau en el fet que el grup consonàntic de muta cum liquida
podia ser considerant com pertanyent tot sencer a la síl·laba següent
(així tene-brae, late-brae), de manera que la síl·laba precedent, que
romania oberta, era breu; la muda podia ésser assignada a la síl·laba
precedent i la líquida a la síl·laba següent (teneb-rae, lateb-rae), de
manera que la síl·laba precedent, que era tancada i seguida d'una altra
que començava per consonant, era necessàriament llarga, i pel fet que
era llarga portava l'accent tònic segons la regla general de
l'accentuació. Sobre l'analogia de l'alternança de intégrum i
intégrum podem trobar, en el llatí medieval, l'accent desplaçat a
l'avantpenúltima síl·laba en paraules que tenen la penúltima síl·laba
llarga per naturalesa: áratrum, sálubris, théatrum.
-
de l'anàlisi
dels usos prosòdics resulta que moltes paraules de procedència forana,
gregues, per exemple, tot i passar al llatí i subjectar-se a la llei de
la penúltima, reprenien l'accent sobre l'avantpenúltima. Així,
bàptisma, próblema, ídolum, etc.
2. 2.-
Canvis morfològics
Els canvis
morfològics del llatí medieval poden deduir-se de l'examen dels textos
literaris i dels documents públics i privats. Cal tenir en compte que la
correcció lingüística és proporcional a la coneixença dels autors clàssics
per part de qui escriu o de qui parla.
-
En el camp dels
substantius esdevé cada cop més incerta la frontera entre gèneres a
causa del pas del masculí al femení (fons, m. = cat. la font) o del
femení al masculí (frons, f. = cat. el front), o del masculí al neutre
(locellum).
Però el canvi genèric més important és el de l'eliminació
del neutre en favor del masculí.
-
Perden també
rigidesa les fronteres que delimiten el nombre amb el pas del plural al
singular (cuna, insidia) o del singular al plural (coeli).
Més
interessant és encara el pas conjunt de gènere i nombre, que es produeix
quan es transforma en femení singular un neutre plural (folia,
consequentia, etc.).
-
La declinació
presenta formes noves al costat de les tradicionals, com socer, diacon,
temes en consonant, al costat de socer, diaconus, temes en -o/e.; o a la
inversa, altarium, tema en -o/e, al costat de altare, tema en i. El
fenomen de l'accentuació dels timbres vocàlics, pel qual es confonen
fàcilment e i i, explica algunes incerteses en la flexió nominal. Trobem
nominatius com sedis (=sedes) i ablatius com regi (=rege), o nominatius
com ciues (=ciuis) i ablatius com cubile (=cubili), altare (=altari); en
l'àmbit dels adjectius la desinència i de l'ablatiu s'estén a algunes
categories de positius que habitualment acaben en e (ueteri) i als
comparatius (maiori, minori), la qual cosa no exclou que qualsevol
ablatiu en i pugui ser substituït per l'ablatiu en e (dulce per dulci).
-
Per als graus
de comparació es prefereixen les formes perifràstiques, tal com s'esdevé
després amb les llengües romàniques: magis, plus, nimis, satis serveixen
per a la determinació del comparatiu de superioritat; maxime, ualde,
recte, bene, multum, ingens serveixen per a l'expressió del superlatiu,
però sovint es produeix una confusió entre els diversos graus.
-
Quant als
numerals desapareix la rígida diferència entre els cardinals i els
distributius.
-
En la
declinació pronominal la desinència del datiu en i per als tres gèneres
se substitueix per la nominal (-o, -ae, -o) per raons d'analogia. Pel
mateix motiu es reconstrueix un arbitrari ipsud sobre el model de illud.
Apareix, a més, la forma contaminada hii (de hic) al costat de hi. El
pronom ille assumeix funcions d'article; els demostratius, en general,
poden fer de reflexius (o a la inversa); també poden ser substituïts per
participis (dictus, praefatus).
-
En l'àmbit dels
adverbis s'intensifica el fenomen pel qual la forma es crea mitjançant
la unió de l'adjectiu femení amb l'ablatiu mente (sana mente, pura
mente, obstinata mente), preludi de l'ampli desenvolupament que tindran
després aquests adverbis en les llengües romàniques.
-
La incertesa en
la pronúncia de e, i influencia fins i tot sobre la flexió verbal, fet
que provoca canvis en la conjugació: de la segona a la tercera (miscetur
esdevé miscitur), de la segona a la quarta (prohibere esdevé prohibire),
de la tercera a la quarta (sinere esdevé sinire). Un altre factor
determinant per al canvi de conjugació és la desaparició del sentit de
la quantitat: de la tercera es passa a la segona (cadère), o a la quarta
(com en l'imperatiu siníte). Cal recordar també els canvis de la tercera
a la primera (amplectari, adiciare) i de la primera a la quarta
(commendire).
Els processos
innovadors afecten no només la flexió, sinó també la producció de formes
noves; així, es creen perfets del tema de present (iuuaui al costat de
iuui, cernisti al costat de creuisti) o del tema de supí (occisi per
occidi, responsi per respondi).
Quant a la forma són considerats
actius alguns deponents (patiebat, mirares) i passius alguns deponents
transitius, de significat actiu (consolari, hortari). Entre els participis
són destacables els casos com tultus (de tollo), bibitus, comestus, uentus
(considerat forma d'un deponent uenior).
Alguns verbs impersonals
passen a la flexió personal (decere, paenitere); l'infinitiu esse se
substitueix sovint per fore; al costat del superlatiu del participi de
present, d'ús clàssic (amantissimus apareix testimoniat des de Ciceró),
apareix el del participi perfet passiu emprat com a adjectiu (amatissimus).
En general s'observa una preferència de les formes
perifràstiques, en lloc de les simples corresponents; els verbs possum,
uolo, debeo coepi adquireixen un significat quasi neutre. Apareix el
perfet perifràstic, format mitjançant la unió de habere amb el participi
de perfet, tal com s'esdevindrà després en les llengües romàniques:
honores perditos habeo; aquesta construcció perd el significat particular
d'acció acomplerta que tenia, en determinats casos, en el llatí clàssic
(cognitum habeo, compertum habeo, etc.). En els temps compostos de la
forma passiva (i deponent) en unió amb el participi, en lloc de sum,
s'empra fui amb els seus derivats: laudatus fui = laudatus sum; laudatus
fueram = laudatus eram, etc.
En l'àmbit del futur perduren les formes
tradicionals (amabo, monebo, legam, audiam), però es constata l'aparició
de confusions i d'intercanvis en les desinències; verbs de la primera
conjugació prenen les terminacions de la tercera (denegam, -es; fatigar,
-eris); verbs de la tercera i de la quarta apareixen amb el sufix -bo
característic de la primera i de la segona (faciebo, partibor). Al costat
d'aquestes formacions apareixen formacions perifràstiques, com la del
participi de futur unit al present de sum (o també al futur simple o
anterior: laudaturus sum o laudaturus ero o laudaturus fuero) o la
d'infinitiu present en unió amb habeo (laudare habeo = laudabo). Aquesta
última forma, que gaudirà d'una gran fortuna en les llengües romàniques,
d'origen popular, deriva de l'evolució de la construcció de l'infinitiu
amb valor consecutiu; es parteix de habeo dicere en el sentit de habeo
quod dicam i la idea de «poder» queda substituïda per la de «haver de» i,
finalment, per la de «futur».
El gerundiu, evolucionat en participi de
futur passiu, es confon sovint, quant a significat, amb l'actiu: manendus,
nocendus, placendus solen intercanviar-se amb mansurus, nociturus,
placiturus. Unit a sum i als seus derivats el participi de futur passiu
adquireix el valor de simple futur: faciendus est = fiet. Un altre
significat, generalitzat partint d'un ús clàssic (contemnendus =
«respectable») és el de la possibilitat, equivalent al dels adjectius en
-bilis: uidendus = uisibilis, amandus = amabilis, etc.
2. 3.- Canvis
sintàctics
Un dels fets més
destacables dins l'àmbit de la sintaxi és la progressiva desaparació de la
declinació i la preferència pels usos preposicionals.
-
Són els
ablatius amb de en lloc del genitiu; acusatiu amb ad en lloc del datiu;
cum, a amb acusatiu; per també amb ablatiu. A aquestes preposicions cal
afegir el gran desplegament de in com a preposició universal,
probablement influenciat pel llatí de les versions de la
Bíblia. L'únic cas que sobreviu és l'acusatiu.
-
Cal destacar
també un canvi en els arguments regits pel verb; fruor, per exemple, pot
regir ablatiu i acusatiu (ja en el llatí arcaic) o genitiu: fruor bono,
fruor bonum, fruor boni. Passen a regir genitiu fraudare, gloriari (en
lloc de l'ablatiu), mederi, praeesse (en lloc del datiu); prefereixen el
datiu, ja que són considerats també intransitius iubere, uetare,
adiuuare, sequi, miserere. Fins i tot aquí el cas més resistent és el de
l'acusatiu, normalment regit per verbs que indiquen la demanda (petere
aliquem, no ab aliquo), per intransitius, com indigere, intercedere,
benedicere, maledicere, praeesse, subuenire, crescere, perire, i per
expressions verbals constituïdes per genitiu unit a les formes de esse,
com capax esse, nescius esse, mordax esse.
-
Paral·lela a
l'extensió de l'ús de l'acusatiu és la generalització de l'infinitiu en
dependència de verbs construïts de manera diversa, com petere,
praecipere, permittere, o els uerba timendi, o, facio (fecit aedificare
domum). Força comú és l'ús de l'infinitiu amb valor consecutiu o amb
valor final, especialment amb verbs que indiquen moviment real o
figurat.
-
Un fenomen
oposat és el de l'aparició de la proposició completiva, introduïda per
quia (quod, quoniam) en substitució de l'infinitiva, per influència o de
la llengua parlada o del llatí bíblic, on la construcció era força
freqüent perquè els traductors reproduïen literalment la grega.
-
Són notables
les diferències en l'ús dels temps, sobretot respecte de l'imperfet, que
se sol confondre amb el plusquamperfet (i a la inversa).
-
Quant als
nomina uerbalia, cal recordar que l'infinitiu és considerat com a un pur
i simple substantiu i apareix en diverses construccions, a més de les
funcions habituals de subjecte o de complement. Així, se'l pot trobar
unit no només a preposicions que regeixen acusatiu (festinare ad suum
uelle, distantia inter dicere et facere) o ablatiu (manere sine
manducare, laborare pro suo posse), sinó fins i tot també en substitució
del gerundi, sobretot en el cas genitiu (consuetudo corrigere =
corrigendi).
-
El gerundi
ablatiu perd el seu significat instrumental i s'empra amb el valor de
participi de present (ibat loquendo, com posteriorment en les llengües
romàniques).
-
L'ordre
històric de les paraules en llatí dins de la frase, és a dir, COSV
tendeix a ser substituït per SVOC.
2. 4.- Canvis
semàntics
En qualsevulla
llengua l'element lèxic és el més mòbil, el que més s'adapta a les
necessitats i a la realitat del moment; de la necessitat d'expressar-se
segons les exigències contingents els parlants enriqueixen la seva llengua
de neologismes i de locucions noves, mentre eliminen, gairebé sense
adonar-se'n, els mots lligats a idees i a costums històricament
superats.
Aquests fenòmens són particularment evidents en el lèxic del
llatí medieval, el qual, per la seva mateixa naturalesa de llengua
composta, introdueix mots i locucions, no només per la seva triple font
llatina (clàssica, cristiana, vulgar), sinó també per les llengües dels
pobles amb els quals s'estableixen contactes (bizantins, àrabs,
germànics).
La determinació del lèxic medieval constitueix una tasca
difícil, car molt sovint s'esdevé que alguns mots només apareixen en
determinades èpoques i localitats, en certs autors i gèneres literaris, en
fórmules i documents.
Per aconseguir un estudi aprofundit de lèxic del
llatí medieval caldria procedir, en primer lloc, a la determinació del
patrimoni lèxic heretat, distingint les derivacions clàssiques de les
cristianes i de les vulgars, i després a la catalogació de les distintes
adquisicions.
En l'estat actual dels nostres estudis només és possible
assenyalar algunes tendències.
En exemplificar-les caldrà tenir en
compte dues categories: la dels mots que sofreixen transformacions més o
menys radicals en el significat, i la dels neologismes.
En el camp de
l'administració de l'estat cal destacar comes (= comte; amb els
consegüents neologismes comitissa = comtessa; comitatus = comtat), dux (=
duc, al costat de ducissa = duquessa; ducatus = ducat), nobilis (=
vassall), par (= persona de la mateixa condició), honor (= feu), consul (=
conseller), curia (= parlament, palau del rei, etc.); entre els termes del
lèxic militar apareixen miles (= cavaller), campus (= camp de batalla);
entre els termes relatius a les professions i als oficis cal destacar
sophista o philosophus (=erudit, literat), aduocatus (= magistrat, jutge),
armarius (= bibliotecari), homo (= dependent, bracer), apothecarius (=
botiguer), mercator, negociator, burgensis (= home de negocis), schola (=
corporació). No cal oblidar tampoc els termes pròpiament cancellerescos,
com breue (= document, carta) o exemplare (= transcriure, copiar), o
relacionats amb el llenguatge eclesiàstic com conuertere, conuerti (=
entrar en la vida religiosa), corpus (= hòstia consagrada), feria (dia
festiu).
Entre els nombrosos neologismes, fan referència a
l'especialització en determinades branques del saber artista (= expert en
les artes), decretista (= estudiós del dret canònic), legista (=
especialista en dret); pertanyen al camp judicial bannus (= jurisdicció),
emenda (= multa), etc.
Al costat
d'aquests cal recordar també els compostos, dels quals es fa un ús
abundant, sobretot en poesia, per necessitats mètriques. També en aquest
cas cal pensar en la influència de la llengua parlada, que prefereix els
mots compostos als simples, per tal com els considera més expressius o en
l'exemple dels escriptors de la baixa llatinitat, imitadors dels arcaics,
sobretot dels poetes, des d'Enni fins a Lucreci. Dues són les
possibilitats de formació: o es parteix d'un prefix nominal (que parteix
d'un adjectiu o d'un substantiu) com almi- (almipotens), alti-, celsi-,
cuncti-, docti-, dulci-, flammi-, hymni-, multi-, uerbi-, o la paraula
acaba amb un sufix del tipus -fer (gratifer), -ficus (fatificus), -gena (lucigena),
-graphus, -sonus, -uolens.
Apareixen, a més, nombrosos
substantius amb la terminació -men: clinamen, conamen, oramen, peccamen,
pigmen, spiramen, etc. Altres fenòmens destacables són la tendència a
utilitzar el noms-arrels donant-los totes les possibilitats de
desenvolupament (a partir de mons es formen diversos adjectius: montibilis,
monticius, monticus) i la preferència pels diminutius.
En
els segles XII-XIII afloren, en l'àmbit goliàrdic, verbs derivats de noms,
verbs denominatius, com neronizare, paulizare, tantalizare; subtantius amb
desinències de superlatius, com magistrissimus, discipulissimus;
apel·latius que acaben essent considerats substantius (tonans, altitonans,
emprats metafòricament per designar Júpiter i ara convertits en sinònims
de Déu), etc.
ELS SCRIPTORIA
CATALANS, LA INFRASTRUCTURA QUE PERMETIA LA CREACIÓ I LA TRANSMISSIÓ DEL
SABER CLÀSSIC
1.-
L'scriptorium
Per a muntar un
escriptori calia un grup de persones ensinistrades en l'art cal·ligràfic i
una economia sanejada de la institució, amb munts d'ovelles, cabres i
vaques, ja que el pergamí era car i escassejava, encara que la qualitat és
variable en el decurs dels segles VIII al XIII. Calia també un local ampli
i escalfat, amb instruments i plomes aptes, tintes i colors cuits segons
fórmules tradicionals no sempre secretes. El vermell taronja i també el
verd pàl·lid i el blau aigualit foren peculiars en els manuscrits catalans
rubricats i acolorits durant bona part dels segles IX, X i XI. Eren
necessaris sobretot textos i models per a copiar; si calia, també per
esmenar, ampliar o extractar.
El scriptorium on es feien documents i
còpies de manuscrits, la Bibliotheca on es guardaven els llibres, i la
Schola on es formaven els clergues, eren el tres pols de l'activitat
cultural dels centres catedralicis i monàstics.
2.- Els
scriptoria catalans
Des dels darrers anys
del segle VIII i fins al segle XI es destaquen en el territori de la
Catalunya incipient tres grans àrees d'atracció i d'expansió cultural. Una
d'elles girava entorn de la renovada seu episcopal d'Urgell i s'estén
quelcom després cap al Pallars, la Ribagorça i la Cerdanya; zones, les
primeres, que van conservar durant més decennis l'antiga tradició
visigòtica, a causa, a l'Urgell almenys, del parèntesi de la invasió àrab
a penes devia durar una seixantena d'anys. L'altra àrea, més activa i
extensa que l'anterior, pel que sabem, fou la del triangle
Girona-Vic-Barcelona, amb col·legiates i monestirs tan importants com la
de Sant Feliu de Girona, els de Santa Maria i Sant Joan de Ripoll i els de
Sant Cugat del Vallès i Terrassa; també molt més receptiva dels nous
corrents culturals franco-italians, si bé sense perdre el segell de la
tradició visigòtica, ben arrelada durant els tres primers segles de
reconquesta i reestructuració del país. Una tercera àrea es formà entorn
d'Elna i de Cuixà, lligada amb Urgell d'un costat i amb el segon nucli
esmentat per l'altre.
Al segle XII i
XIII s'hi afegeixen, actius, els escriptoris de Tortosa -suposem que
Tarragona també- i, en tot cas, els dels monestirs de Poblet i Santes
Creus.
D'aquests centres
intel·lectuals, els més estudiats han estat els de Vic, Girona i Ripoll.
Dels escriptoris de Barcelona i de Sant Miquel de Cuixà, en canvi, es
tenen poques notícies, tot i que aquest darrer centre ha estat estudiat a
bastament, per bé que des d'una perspectiva històrica que ha deixat de
banda l'anàlisi del seu scriptorium, per Ramon d'Abadal . Pel que fa a
Barcelona, comptem amb els estudis recents del professor Anscari M. Mundó,
que s'ha ocupat essencialment de la producció jurídica d'aquest centre i
de la figura del jutge Bonsom . Per a la resta d'escriptoris catalans,
comptem amb les dades aportades també pel professoAnscari M. Mundó :
«Entre els catàlegs més importants i antics destaca el de Sisebut
d'Urgell, del 839, amb descripcions rudimentàries d'uns 10 còdexs. A
Eixalada-Cuixà, el 854 tenien 12 còdexs, que el 878, en morir el fundador,
Protasi, ja n'eren 30; a Elna, el bisbe Riculf, el 915, en cita uns 35; en
una esglesiola com Ponts, vora el Segre, el bisbe Radulf d'Urgell n'hi
dóna 17; a Castellciutat, també d'Urgell, el comte Borrell, el 957, hi
dóna 19 volums; la catedral de Vic, en morir el 957 el bisbe Guadamir, en
tenia 53; Ripoll, el cas més conegut i ric, tenia 65 volums el 979, que
cap al 1047, després de la mort d'Oliba, havien arribat a 245; la catedral
de Girona en va adquirir 12 el 1064, un el 1065 i 7 el 1078, a més del
fons que ja devia posseir; Roda de Ribagorça, després del 1100, inventaria
50 còdexs; i 170 en tenia la catedral d'Urgell a mitjan segle XII. Poblet
i Santes Creus, abans d'acabar el segle, tenien també bones biblioteques
inventariades, amb una cinquantena de llibres cada monestir.»
2. 1.- Dos
exemples: Vic, centre catedralici, i Ripoll, centre
monàstic
Pel que fa al centre
escriptòric de Vic, hem de destacar els estudis duts a terme per mossèn J.
Gudiol, prevere i conservador del Museu Episcopal de Vic (1872-1931) i per
E. Junyent .
L'església Catedral de Vic fou consagrada l'any 888. Cal
pensar que ja aleshores es disposava dels textos indispensables per a la
litúrgia. Aquests textos destinats al culte augmentaren arran de la mort
del segon bisbe Idalcari, en el testament del qual, de 15 de febrer de
l'any 908, es precisa el llegat dels textos següents: Missale quodicem I,
Leccionarium I, Prophetarum I, Passiones Apostolorum quodicem I, Hactus
Apostolorum et Epistolas Paule quodicem I, Canonem quodicem I, Smaragdum
quodicum I, Antiphonarium I, Quaterniones II. Són, per tant, deu els
còdexs que entren, als quals després s'anaren afegint d'altres fins
arribar a més de cinquanta mig segle més tard, segons consta a l'inventari
del 957 realitzat després de la mort del bisbe Guadamir. És un inventari
que comprèn conjuntament els objectes que formaven el tresor de l'església
i els còdexs manuscrits, i que pot cotejar-se amb l'inventari de tipus
semblant formalitzat l'any 971 en morir el bisbe Adó i amb la relació dels
objectes i dels llibres disposada en el mateix ordre d'enumeració .
De
la confrontació d'aquests dos inventaris constatem el predomini dels
textos litúrgics i l'absència total de libri artium. Segons opinió del
mateix Junyent, era un bon nombre si es considera la finalitat dels textos
reunits per a l'exercici normal del culte i funcionament de la Canònica
unida a la Seu Episcopal. Explica, per tant, que no hi hagués un increment
de còdexs com es dedueix de l'inventari del 971 que només acusa un augment
de deu còdexs, això és, un Disposito, un Chanones, dos Antifonaris, un
Isidor, dos Leccionaris, dos Missals i un Salteri .
De tots els
manuscrits ressenyats en ambdós inventaris només s'ha conservat una part
del Martirologi que en temps molt posteriors fou incorporat al volum del
Martirologi del segle XI (= Ms. 128B: Martirologi d'Adó (any
1061)).
Els inventaris posteriors al 971 no s'han conservat i no
reapareixen fins al 1368.
La informació que poden oferir els documents
referits als llibres litúrgics de la Canònica al segle X es redueix en els
segles posteriors per manca d'indicacions documentals. Les notícies, més
escasses, a partir del segle XI, provenen de llegats i esments
testamentaris amb referències genèriques a la transmissió de llibres sense
especificació, sovint, de la qualitat i del nombre.
És interessant
l'inventari de llibres que el canonge Ermemir Quintilà fa constar en el
seu testament fet públic el 23 d'agost del 1080/81 i que llega al seu
nebot Guillem Ramon, cabiscol-abat d'Àger, amb la condició que a la seva
mort tots els llibres passessin a ser propietat de l'altar de Sant Miquel
de la seu osonenca. El cabiscol només gaudí durant dos anys d'aquest
preciós llegat, i en el seu testament del 17 d'octubre de 1082 els
traspassava als seus fills, el cabiscol Pere Guillem i Amat Guillem. És en
aquesta ocasió que es va fer l'inventari d'aquesta valuosa col·lecció de
llibres tam diuinorum quam ex grammatica scriptos, en el qual s'esmenten
26 volums que contenen unes 35 obres, i a més uns quaterniones ex multis
rebus, el contingut dels quals, per desgràcia, no s'especifica.
En els
volums ex grammatica figuren aquestes obres: el Priscià Major i el Menor,
un Virgili i un Horaci, un volum amb el Carmen paschale de Seduli, obres
poètiques de Pròsper d'Aquitània i els Distica Cathonis, un exemplar amb
les sàtires de Persi, peça molt rara en les biblioteques medievals, que
anava unit amb el poema De actibus apostolorum del diaca romà Arator,
l'Ars Metrica de Beda, els comentaris del gramàtic llatí Servi a les obres
de Virgili, un tractat de Rethorica, sense nom d'autor que podria ser el
De oratore de Ciceró, el De senectute i De amicitia de l'esmentat Ciceró,
un tractat Qualiter constructio debeat fieri també anònim, tres Kartas
magnas de computo fetes segurament per a calcular la data exacta de la
Pasqua, els comentaris de Priscià a l'Eneida anomenats Libri duodecim
uersuum Virgilii, les obres poètiques de Prudenci, un Medicinale que anava
relligat amb les faules d'Avià, i un Martianum de octo partibus que
necessàriament ha d'ésser el De nuptiis Mercurii et Philologiae de M.
Capel.la. A més, també s'esmenten un Amalari que deu ésser el De
ecclesiasticis officiis, obra molt apta per a l'estudi dels ritus
litúrgics, un Alcuí, que deu ésser les Quaestiones de litteris uel libris
uel singulis causis pseudo-alcuinianes, un Boeci cum libris de Trinitate
que es deu referir als tractats De unitate Trinitatis i De persona et
duobus naturis, i un Liber Iudicum que segurament és l'exemplar escrit pel
canonge osonenc Bonhome, a Barcelona, l'any 1011, regalat pel bisbe Joan
Baptista de Cardona a Felip II per a enriquir la biblioteca del monestir
d'El Escorial, on encara es conserva .
Per a la transcripció sencera
d'aquest inventari, vegeu l'estudi d'E. Junyent .
D'aquest inventari
interessa remarcar, per a la comparació amb el monestir de Ripoll, que
comprèn diferents textos de gramàtica i retòrica, obres dels mestres de la
llatinitat, però també obres de medicina i de càlcul, per bé que en
quantitat inferior a la que ens ofereix l'inventari fet a la mort de
l'abat Oliba.
De tots els que figuren en la llista testamentària de
Guillem Ramon només s'ha conservat el còdex que conté les obres poètiques
de Virgili (= Ms. 197: Virgilii opera, del segon quart del segle XIII,
segons el professor Mundó).
És cert que el que
s'ha conservat fins avui és poc. M. S. Gros i Pujol,prevere., ens ha
transmès el conjunt total de manuscrits que es poden consultar . En aquest
mateix article assenyala quins eren els textos amb què comptaven els
alumnes de l'escola catedralícia de Vic al segle XI i afirma: «No tenim
prou elements per saber com els alumnes cursaven les matèries pertanyents
al quadriuium, si és que el feien d'una manera més o menys ordenada, ni
amb quins textos comptaven, excepte el De natura rerum d'Isidor de Sevilla
per a l'ensenyament de les ciències naturals, que encara es conserva a la
catedral de Vic (= Ms. 44, ff. 1-16v), les Kartas magnas de computo, un
Medicinale i un Marcià Capel.la esmentats en els inventaris antics. Pels
estudis previs als ordres sagrats, en canvi, estem més ben informats. És
evident que per a l'inici dels estudis biblicoteològics i morals, a més
dels nombrosos pròlegs d'autors patrístics que contenen les dues grans
bíblies dels segles IX-X encara fragmentàriament conservades a la
Biblioteca Capitular de Vic , els mestres i estudiants tenien a la mà les
Quaestiones de litteris uel libris uel singulis causis pseudoalcuinianes
(=Ms. 39), els tres llibres de les Sentències -el De summo bono- d'Isidor
de Sevilla (= Ms. 44, ff. 16v-84), i els llibres De Trinitate de Boeci .
Per a la formació ja més estrictament espiritual també tenien sempre a mà
la mateixa Regla Canonical Aquisgranenca que més que una regla és una bona
selecció de textos patrístics sobre el comportament ideal d'un bon
clergue. La Biblioteca Capitular de Vic encara conserva dues còpies
d'aquesta obra, una de la segona meitat del segle X i l'altra feta copiar
pel canonge Ermenir Quintilià l'any 1064 amb la finalitat que tothom que
la llegeixi possit animam suam saluam facere (= Mss. 128C i 44, ff.
16v-84, respectivament)» .
Ripoll es destaca
entre els grans monestirs catalans per haver estat un dels centres de
cultura més importants de l'Europa medieval .
Dels primers anys de la
vida de la comunitat, hi ha molts pocs informes conservats sobre les
pertinences del monestir en matèria de llibres. Sabem, per exemple, que
els fundadors del monestir, Guifré i Guinedilda, arran de la solemne
consagració, el 20 d'abril del 888, regalaren als monjos calicem et
patenam de auro, Missalem, Lectionarium, planetam et albam, stolam et
manipulo.
No disposem, ara per ara, de documentació precisa sobre el
moment en què el monestir de Ripoll disposà d'un escriptori propi per a la
còpia i la il·luminació de manuscrits, però comptem almenys amb dades
fefaents sobre còdexs, lamentablement perduts, produïts a Ripoll en una
època relativament antiga .
Si hem de jutjar per les notícies,
recollides fonamentalment per Villanueva i per Beer , l'abadiat d'Arnulf
(948-970) constituí una etapa important en la història del monestir,
durant la qual no només es dugué a terme l'inici de la tercera construcció
de l'edifici i la institució es veié considerablement reforçada en els
seus privilegis i en els seus furs, sinó que a més foren establertes les
bases literàries per al període del mateix abat Oliba, i la biblioteca
monacal fou incrementada amb textos que anaven més enllà dels temes
religiosos i entraven de ple en els camps científic i literari, tot i que
en aquest sentit Arnulf també degué beneficiar-se de la tasca que portaren
a terme els seus predecessors, la qual per ara no coneixem. En tot cas, la
realitat és que a mitjan segle X el cenobi ripollès ja posseïa una
biblioteca prou important sobre temes diversos perquè al seu taller fossin
compostes algunes de les miscel·lànies conegudes i, sobretot, com per
justificar la discutida estada de Gerbert d'Orlhac a Ripoll l'any 967
.
Afortunadament, no totes les produccions ripolleses d'aquesta etapa
s'han perdut irremeiablement, ja que Beer situa a mitjan segle X el moment
de creació d'un còdex miscel·lani conservat encara a l'Arxiu de la Corona
d'Aragó amb el núm. 106 del fons de Ripoll, i que constava ja en l'antic
catàleg : es tracta en definitiva d'un manual d'ús pràctic en el qual eren
recopilats textos sobre temes moralitzants, astronomia, gramàtica i
agrimensura.
Un altre manuscrit conservat, també de temàtica
científica, és el ms. ACA, Ripoll 225, titulat Tractat d'astronomia i del
rellotge i que Beer identificà com el que en l'antic catàleg és encapçalat
per l'epígraf Liber de horis; en aquest còdex es troba una part d'un Liber
de Astrolabio, obra tradicionalment atribuïda a Gerbert perquè així ho
afirmen fins a cinc manuscrits que la contenen; no obstant això, la
presència al segle X a l'escriptori de Ripoll d'uns breus fragments
titulats igual, permet intuir que, almenys, el punt de partença per als
seus futurs estudis sobre l'astrolabi, el pogué trobar Gerbert a Ripoll
mateix . Aquest manuscrit ha estat objecte de nombroses publicacions i és
importantíssim, per tal com representa l'inici de la cadena de traduccions
a partir d'obres àrabs i per tal com ens fa adonar que han estat els
monjos de Ripoll els qui ja en el segle X han fet l'esforç d'assimilació
de la ciència oriental segons les seves pròpies possibilitats i
necessitats.
El manuscrit conté, entre d'altres, cinc textos principals
relacionats amb l'astrolabi: dos relatius a la manera de construir-lo o
traçar-lo (De mensura astrolapsus i De mensura astrolabii), altres dos
sobre els seus usos i aplicacions (les Astrolabii sententiae i el De
utilitatibus astrolabii).
Sembla que el De mensura astrolapsus i les
Astrolabii sententiae serien versions literals d'una font àrab, mentre que
el De mensura astrolabii i el De utilitatibus serien reelaboracions,
respectivament, dels dos textos anteriors amb un estil més acurat i
aportant materials de fonts llatines.
A aquests quatre textos cal
afegir un De astrolabii compositione que és, fonamentalment, una
descripció de l'instrument que utilitza materials dels textos anteriorment
esmentats.
A part d'aquests cinc textos, destaca també un text
descriptiu d'un tipus de rellotge monàstic, una clepsidra proveïda d'un
dipòsit d'aigua, amb la funció de fer sonar a hores determinades, unes
campanes, i un text descriptiu d'un rellotge de sol.
És certament poc
aclaridor l'inventari de béns eclesiàstics efectuat per Miró, comte de
Besalú i bisbe de Girona, l'any 979 , a la mort de l'abat Guidiscle,
successor d'Arnulf, en el qual de manera molt general és citada la xifra
de seixanta-cinc llibres com la quantitat de què disposava la biblioteca
de Ripoll en aquell moment: libri numero LXV et eo amplius, sense més
detalls sobre el seu contingut. Aquesta manca d'informació exacta i
documentada no impedeix suposar, això no obstant, que els manuscrits del
segle X conservats a la biblioteca foren adquirits o fins i tot copiats al
seu escriptori en època del mateix Arnulf o dels seus successors Guidiscle
(970-979), que conclogué la tercera construcció del monestir , i Sunifred
(979-1008); a la mort d'aquest darrer, a la biblioteca del monestir ja hi
havia cent vint-i-un volums, segons J. M. Pellicer ; aquesta notícia no és
confirmada en cap altre lloc, però Beer ho creu probable; per això, aquest
investigador atribueix a aquesta etapa alguns dels manuscrits més
interessants del fons de Ripoll de l'Arxiu de la Corona d'Aragó i que
demostren la progressiva ampliació del cercle d'interessos dels
responsables de la Biblioteca del monestir : -Ms. 59. Gramàtica de
Priscià; -Ms. 74. Liber glossarum et [e]timologiarum ; -Ms. 83. Comentari
de Boeci a les Categories d'Aristòtil; Liber de Magistro d'Agustí i alguns
versos de la Tebaida d'Estaci.
Juntament amb aquestes obres, la dotació
ornamental de les quals, si fa o no fa modesta, necessita comentaris més
concrets, Beer afegeix un còdex més a la producció ripollesa de l'arxiu
del segle X; es tracta del ms. Ripoll 46 de l'Arxiu de la Corona d'Aragó,
que conté textos gramaticals de Beda, Priscià, Donat i d'altres autors
.
Finalment, hem de citar un Necrologium monachorum et benefactorum
monasterii Riuipulli; Martirologium sanctorum; Regula S. P. Benedicti ,
realitzat al segle X, aproximadament en l'etapa que estudiem, i que
lamentablement ha desaparegut, i ens ha privat així d'una font de notícies
sobre la vida del monestir .
El veritable
desplegament cultural de Ripoll arriba amb Oliba , tercer fill d'Oliba
Cabreta, comte de Cerdanya i Besalú, que ingressa com a monjo al monestir
de Ripoll l'any 1002 i que tot just sis anys després, l'any 1008, accedeix
a l'abadiat ripollès. Dos importants documents d'aquella època, la Breuis
historia monasterii Riuipullensis, de l'any 1147 , i la Gesta Comitum
Barcinonensium , ens il·lustren sobre les activitats d'Oliba, que de
manera si fa o no fa directa contribuïren a la producció de còdexs a
l'escriptori del monestir. Les relacions exteriors d'Oliba, abat de Cuixà
ja l'any 1008, bisbe de Vic l'any 1017, home amb influència política i
actiu constructor d'esglésies, són prou conegudes, però convé de
recordar-les a causa de les repercussions que l'intercanvi o l'aportació
de còdexs estrangers pogueren tenir sobre la formació de l'estil de les
obres produïdes a l'escriptori. Davant la manca de dades precises sobre
l'adquisició d'aquests possibles còdexs, haurem de fer servir notícies
paral·leles a la mateixa activitat literària del monestir, per a deduir o
més aviat intuir en què consistí aquesta tasca; almenys hi ha notícia de
l'inventari de la Biblioteca, realitzat l'any 1047, poc després de la mort
del gran abat, en el qual el nombre de volums recopilats arribava a
dos-cents quaranta-cinc, prova de l'enorme activitat realitzada al
monestir des de l'anterior inventari realitzat quan morí Guidiscle l'any
979, en el qual gairebé s'assolia la xifra de seixanta-cinc
còdexs.
Ultra les relacions i contactes diplomàtics amb personatges
eclesiàstics, com ara l'abat Gauslí de Fleury, i civils, el monarca Sanç
el Gran de Navarra, entre d'altres, són també conegudes les activitats
d'Oliba com a escriptor i promotor d'obres religioses, literàries i
historiogràfiques, en les quals sempre estigué mogut per la necessitat
d'impartir normes i preceptes d'actuació. Aquesta lògica premissa es
dóna en la major part de les obres anteriorment citades per Beer , com la
Carta sobre la treva de Déu, cartes de possessió del monestir i una altra
dirigida l'any 1023 als monjos de Ripoll . La seva habilitat com a
predicador es reflecteix en el seu Sermo Olibae episcopi in Natali S.
Narcissi , o en el seu sermó amb motiu de la dedicació de Ripoll l'any
1032 que, segons A. M. Mundó , serví de model en la seva part hagiogràfica
al monjo Garcias, en el seu tractat sobre les relíquies de l'altar de
Cuixà. Aquest investigador també li atribueix un cert nombre de fórmules
litúrgiques dels dos sacramentaris de Vic i de Ripoll, conservats a
l'Arxiu Capitular de Vic (mss. 66 i 67), sobretot els prefacis històrics,
i un ofici de la festa de Sant Pau de Narbona, amb la signatura 822 dels
manuscrits de Montserrat.
Un elogi funerari, el Carmen
Epicedion, al
comte de Barcelona Ramon Borrell, mort l'any 1017, i la carta d'Oliba
dirigida al seu amic Arnau Mir de Tost, en ocasió de la tramesa de
relíquies per a la dedicació de l'església del castell de Tost l'any 1040,
són dos exemples més de la variada obra literària d'Oliba, dirigida sempre
cap a una missió pastoral i cultural.
Suposem també Oliba, si no com a
autor directe, almenys sí com a promotor d'obres realitzades per altres
monjos que treballaven a l'escriptori impulsats pel seu estímul. Aquest
seria el cas del famós Tractat o Carta del monjo Garcias, que degué
redactar a instàncies seves, i, fins i tot, basant-se en alguns textos
hagriogràfics de l'abat, la història del monestir de Cuixà i l'ampli
inventari de les seves relíquies.
La figura del monjo
Oliba és potser una de les més destacades dins el grup de col·laboradors
de l'abat homònim.
Fou ell qui redactà el tractat De ponderibus et
mensuris i confeccionà una obra de contingut matemàtic centrada en l'àbac,
el títol de la qual apareix en el manuscrit amb les paraules següents:
Incipiunt regulae abaci ab Oliua Virginis Mariae Riuipollentis monacho
editae. És una de les obres que oferia el pròleg en versos lleonins,
recollits per B. Ribas i als quals seguia el capítol De multiplicatione
uel diuisione abaci numerus. Algunes de les obres de cronologia
contingudes en l'esmentat ms. 37, podrien ser també obra del monjo Oliba,
segons que fa constar J. Villanueva.
Altres obres atribuïdes a Oliba i
que figuren en aquest ms. perdut són les que fan referència al còmput
eclesiàstic. Entre aquestes obres constava el tractat: Incipiunt epistolae
de pascae ciclo dionisiali ab Oliua Sanctae Virginis Mariae Riuipollentis
monaco editae, que es troba també en el ms. Paris, Bibliothèque
Nationale,
lat. 7476, tractat que han editat els Profs. J. Martínez Gázquez i J.
Gómez Pallarès .
Villanueva, a partir de la lectura que féu del
ms.
37, recollí el pròleg d'aquesta obra en un dels apèndixs del tom VIII del
seu Viage literario ... , que es correspon literalment amb el text del ms.
parisenc. Aquest pròleg consta també en el ms. 167 del Museu Episcopal de
Vic, l'anomenat Liber Regius.
En el catàleg de mss. de P. de Bofarull
apareixia també la indicació d'una altra obra de la mateixa temàtica,
titulada: Tabulae computi eclesiastici editae ab Oliua monacho
Riuipullensi anno 1061.
També són obra del monjo Oliba les dues cartes,
de contingut computístic, publicades per Villanueva i conservades en el
ms. Vat. Reg. Lat. 123 (ff. 126 i 126v), Epistola Oliuae monachi ad
dominum Oliuam episcopum de feria diei natiuitatis Christi i Epistola
Oliuae monachi ad Dalmacium monachum de feria diei natiuitatis Christi.
Entre els diversos camps que tracta, trobem, en l'actual
ms. ACA, Ripoll 42, mostres de la seva dedicació al camp musical, car hi
trobem el Breuiarium de música que se li atribueix. Millàs i Vallicrosa ja
havia posat de manifest el caràcter científic de l'obra d'aquest monjo .
En el ms. Vat. Reg. Lat. 123 apareix una extensa obra miscel.lània (de
contingut i d'autors), amb textos d'astronomia i còmput en quatre llibres,
titulada De astronomia, que figura sota la seva responsabilitat
.
Arnald i Gualter són els noms d'altres dos copistes, i potser
il·luminadors, que juntament amb el monjo Oliba treballaren sota les
ordres de l'abat del mateix nom en la redacció del Breuiarium de Musica
del ms. ACA, Ripoll 42, que conté també textos de Boeci. A més de
Garcias, Oliba, Gualter i Arnald, també cal recordar el nom de Guifré, que inclogué
unes breus frases de recomanació a la lectura del text al començament del
ms. ACA, Ripoll 52, i que degué ésser, consegüentment, un altre dels homes
que treballaren sota l'impuls del gran abat, copiant i il·luminant
manuscrits al taller de Ripoll.
Juntament a una pluralitat d'obres
relacionades amb el culte i amb la litúrgia, la literatura patrística, els
textos científics i els autors clàssics, el dret, la gramàtica i la
retòrica, el llarg catàleg d'obres és encapçalat amb tres Bíblies
miniades, la que es conserva en el ms. BAV, Vat. Lat. 5729, la de Rodes (ms. Paris, B. N. Lat. 6), anomenada Bíblia de Noailles per haver-la donat
aquest militar francès que la prengué del monestir de Sant Pere de Rodes,
on era guardada i la tercera, conservada només en fragments, a l'Arxiu de
la Corona d'Aragó. La seguretat de l'origen ripollès de la primera es
basaria en la tesi de Pijoan , segons el qual les seves il·lustracions de
l'Èxode i del Llibre dels Reis serviren de model per a una part dels
relleus de la portalada de l'església del monestir; les hipòtesis se
succeeixen, en canvi, en el cas de l'exemplar procedent de Sant Pere de
Roda, però en tot cas, la seva ascendència artística relacionada amb
l'escriptori ripollès és indubtable .
Els anys
immediatament posteriors a la mort de l'insigne abat, l'activitat de
l'escola monasterial no sembla pas que decaigué, i continuà les pautes ja
marcades, gràcies probablement a l'impuls del mateix monjo Oliba, alguns
dels escrits del qual semblen confeccionats poc després de la mort de
l'abat .
A aquesta època deu correspondre un evangeliari datat l'any
1048, actualment perdut, descrit per J. Villanueva i il·lustrat amb
inicials il·luminades i amb imatges dels evangelistes, de factura
maldestra, al començament dels quatre Evangelis. L'actual ms. ACA, Ripoll
151, còdex miscel·lani que s'inicia amb el De locis sanctis de Beda i el
Sacramentarium Riuipullense, ms. 67 de l'Arxiu Capitular de Vic, sembla
també producció ripollesa nascuda a mitjan segle XI, i potser podríem dir
el mateix de l'interessant manuscrit Vat. Reg. Lat. 123, datat l'any 1056,
amb una cinquantena d'il·lustracions sobre temes astrològics amb fortes
reminiscències clàssiques; aquest còdex, que pertanyé durant molts anys a
la Biblioteca de Sant Víctor de Marsella, ha estat atribuït per diversos
autors a l'escriptori de Ripoll.
Totes aquestes obres constituïren la
davallada d'una etapa d'esplendor durant la primera meitat del segle XI, i
l'inici d'un període sobre l'encarcarament i la decadència cultural del
qual s'ha insistit molt, en relacionar-los amb els greus esdeveniments que
es produïren en el monestir durant aquells anys.
Sembla que la minva
del nombre de treballs científics a Ripoll fou provocada pel relaxament
general de la disciplina monàstica, pels nomenaments simoníacs d'alguns
abats i per la malversació de recursos econòmics del monestir,
circumstàncies que apareixen severament amonestades a la butlla del papa
Alexandre II, dirigida al monestir l'any 1063 . El deteriorament posterior
de la situació obligà Bernat II, comte de Besalú, a col·locar el monestir
de Ripoll sota la jurisdicció de Sant Víctor de Marsella l'any 1070
.
Malgrat aquestes alteracions tan greus, la tutela marsellesa degué
normalitzar novament la vida monàstica i reactivar fins i tot la tasca de
l'escriptori durant les darreres dècades del segle; sembla que ho
confirmen, d'una banda, les notícies de còdexs produïts amb seguretat a
Ripoll durant aquells anys i, d'altra banda, les obres conservades de
cronologia similar, que sobre qüestions relacionades amb la litúrgia, i
amb la moral especialment, eren copiades a l'escriptori aquells
anys.
Un dels mèrits del
monestir de Ripoll radica en la importància del seu llegat cultural, però
sobretot científic; sense menystenir, és clar, la resta de còdexs, de
temàtica litúrgica i patrística, que, d'altra banda, formaven part de les
constants culturals de tots els monestirs medievals, i els còdexs d'autors
clàssics profans, que també compartia amb altres centres monàstics, per bé
que en quantitat superior, ultra la important producció poètica,
històrica, hagiogràfica i jurídica.
Podríem afirmar, sense risc de ser
massa agosarats, que: «La ciència medieval europea va néixer al monestir
de Ripoll vers el segle X» .
____________________________________________________
1 D.
Norberg, Manuel pratique du latin
médiéval, Paris 1980, pàg. 91.
2 L. Traube, Einleitung in die lateinische Philologie des
Mittelalters, 1902-3 (publicada després de la seva mort per F. Boll
en Vorlesungen und Abhandlungen, t. II., München 1911, pàg.
44). 3 K. Vossler, Geist und Kultur in der Sprache,
Heidelberg 1925, pàg. 57. 4 P. Lehmann, Erforschung des
Mittelalters, Leipzig 1941, pàg. 64. 5 U. von Wilamowitz,
Geschichte der griechischen Sprache, Berlin 1928, pàg.
8. 6 K. Strecker - Paul van de Woestijne, Introduction à
l'étude du latin medieval2, Paris 19462, pàg. 15. 7 E.
Löfstedt, Vermischte Studien zur Lateinischen Sprachkunde und
Syntax, Lund 1936, pàg. 7. 8 D. Norberg, Syntaktische
Forschungen auf dem Gebiete des Spätlateins und des frühen
Mittellateins, Uppsala 1943. 9 F. Blatt, Fra Cicero til
Copernicus, Copenhague 1940. 10 M. L. Bieler, "Das
Mittellatein als Sprachproblem", Lexis 2 (1949), pàgs. 98 i ss. 11 R.
Meister, "Mittellatein als Traditionssprache",
en Mélanges Lehmann, St. Ottilien 1950, pàgs. 1 i ss. 12
M. di Capua, Il ritmo prosaico nelle lettere dei Papi, Roma 1946,
pàgs. 11 i ss. 13 G. Cremaschi, Guida allo studio del
latino medievale, Padova 1959, pp. 100 i ss. Id., "La lingua latina
del medioevo", Aevum (1957), pàgs. 415-437. 14 Ch. Mohrmann,
"Le latin médiéval", Cahiers de Civilisation Médiévale I
(1958), pàgs. 265-294. Id., "Le dualisme de la latinité
médiévale",
REL XXIX (1951), pàgs. 330-348. 15 J. Bastardas, El latín
de la Península Ibérica: el latín medieval, ELH, t. I, Madrid 1959,
pàgs. 251,-290, espec. pàg. 251. 16 M. Pérez González, "Delimitación de los conceptos de latín
clásico, tardío, vulgar...",
Estudios Humanísticos 2 (1980), pàgs. 109-121, espec. pàgs.
120-121. 17 El període de la història de la llengua
llatina medieval comprèn, en efecte, uns mil anys. La fi d'aquest
període ve marcada clarament pel Renaixement. El començament, en
canvi, és més difícil de determinar. 18 Cf. K. Strecker,
Introduction à l'étude du latin médiéval, trad. de P. Van de
Woestijne, Lille 1948, pàg. 20. 19 R. D'ABADAL, "Com neix
i com creix un gran monestir pirinenc abans de l'any mil:
Eixalada-Cuixà", Analecta Montserratensia, VIII (1954-55),
pàgs.
125-337. Sobre aquest monestir vegeu també, P. PONSICH, "Sobre
alguns problemes de la història primitiva de Sant Andreu d'Eixalada
i de Sant Miquel de Cuixà (segles IX a XI), dins El Mil.lenari de
Catalunya i la Cerdanya, Generalitat de Catalunya 1989, pàgs.
73-88. 20 M. MUNDÓ, "El jutge Bonsom de Barcelona,
cal.lígraf i copista del 979 al 1024", en E. Condello - G. de
Gregorio (eds.), Scribi e Colofoni. Le sottoscrizioni di copisti
dalle origini all'avvento della stampa, Spoleto 1995, pp. 269-288 (+
tav. I-VI). 21 A. M. MUNDÓ, "La cultura i els llibres",
Història de Catalunya, vol. II. Ed. Salvat, pàgs. 262-274., esp.
pàg. 266. Id., "Els escriptors i les biblioteques", dins Exposició.
Girona dins la formació de l'Europa medieval 785-1213, Girona 1985,
pàgs. 87-95. La seva darrera aportació, en aquest sentit, ha estat:
"La cultura artística escrita", dins Catalunya Romànica. I.
Introducció a l'art romànic català, Enciclopèdia Catalana, Barcelona
1994, pàgs. 133-162. En aquest darrer treball el professor Mundó fa
un acuradíssim estudi de tots els escriptoris catalans i llur
producció manuscrita, i estableix una diferència entre els
escriptoris menors (Banyoles, Vilabertran, Sant Pol de Mar,
Serrateix, Àger, Organyà, Manresa, Sant Vicenç de Cardona, Solsona,
Sant Benet de Bages, Santa Maria de l'Estany, Sant Pere de les
Puelles de Barcelona i Sant Daniel de Girona) i escriptoris majors (Narbona, Elna, Arles,
Cuixà, Canigó, Sant Pere de Rodes, La Seu
d'Urgell, Roda de Ribagorça, Girona, Barcelona, Sant Cugat del
Vallès, Ègara-Terrassa, Osona-Vic, Ripoll). 22 MN. JOSEP GUDIOL, Catàleg dels llibres manuscrits anteriors al segle XVIII del
Museu Episcopal de Vic, Barcelona 1934. 23 E. JUNYENT, "La
Biblioteca de la Canónica de Vich en los siglos X-XI", en Gesammelte
Aufsätze zur Kulturgeschichte Spaniens. Spanische Forschungen der
Görresgellschaft, vol. 21 (1963), pp. 136-145. Id., "Le Scriptorium
de la Cathédrale de Vich", Les Cahiers de Saint-Michel de Cuxa, V
(1974), pp. 65-69. 24 E. JUNYENT, "La Biblioteca de la Canónica...", art. cit.,
pp. 139-140. 25 E. JUNYENT, "La
Biblioteca de la Canónica..." art. cit., pàg. 140. 26 Cf.
Escorial ms.Z.II.2. 27 E. JUNYENT, "La Biblioteca de la Canónica..." art. cit.,
pàgs. 143-144. 28 M. S. GROS I
PUJOL, PVRE., "Els textos d'ensenyament en l'escola catedralícia de
Vic al segle XI", dins Symposium Internacional sobre els orígens de
Catalunya (segles VIII-XI), Vol. II. (1991), pàgs. 25-26.
29 CF.
M. S. GROS, "Fragments de Bíblies llatines del Museu Episcopal de
Vic", Revista Catalana de Teologia, 3 (1978), pàgs.
153-171. 30 Són esmentats en l'inventari de l'any
1082. 31 M. S. GROS I PUJOL, PVRE., "Els textos
d'ensenyament..." art. cit., pàgs. 22-23. Sobre l'ensenyament als
monestirs catalans, vegeu J. M. CASAS HOMS, "Notes sobre
l'ensenyament de la gramàtica als monestirs catalans", II Col.loqui
d'Història del Monaquisme Català, Scriptorium Populeti, II (1974),
pàgs. 199-202. Vegeu també l'apartat L'insegnamento e i suoi metodi
dins el llibre de PH. WOLFF, Storia e cultura del Medioevo dal
secolo IX al XII, Roma-Bari 1987, pàgs. 64 i ss. 32 La
importància de Ripoll en relació amb els principals scriptoria
europeus és destacada, entre d'altres, per M. Delcor, op. cit., p.
49: «En dehors de l'Espagne, on ne pourrait guère citer à cette
époque que quelques bibliothèques monastiques dépassant en nombre
les manuscrits de celle de Ripoll: Bobbio, St. Gall, Lorsch,
Reichenau. Per exemple, on sait qu'à St. Gall la bibliothèque
comprenait certainement huit cents manuscrits et Lesne conjecture
même que la collection a pu atteindre ou dépasser le millier». Sobre aquest aspecte vegeu també
Ph. Wolff, Storia e
Cultura nel Medioevo dal secolo IX al XII, Roma-Bari 1987, espec. pp. 178 i
ss. 33 Vegeu J. Villanueva, Viage literario...
op. cit., vol. VIII, pp. 37-38; vegeu també R. Beer, Los
manuscrits..., op. cit., pp. 164 i ss i M. Delcor, "Le Scriptorium
de Ripoll et son rayonnement culturel. État de la question", Les
Cahiers de Saint-Michel de Cuxa 5 (1974), p. 57. 34 R. BEER, Los manuscrits... op. cit., pàg. 167. 35 Sobre
l'estada de Gerbert a la Marca, els seus estudis i la relació entre
la seva pròpia producció literària i els originals que pogué trobar
a Ripoll, vegeu R. BEER, Los manuscrits... op. cit., pàgs 170 i 230
i ss.; també LL. NICOLAU D'OLWER, "Gerbert (Silvestre II) y la
cultura catalana del Sigle X", Estudis Universitaris Catalans, IV
(1910), pàg. 332 i ss. Sobre la figura de Gerbert i la
importància de la seva producció literària, vegeu P. RICHÉ,
Gerberto. El papa del año mil, Madrid 1990. Trad. castellana a
l'edició francesa Gerbert d'Aurillac, Le pape de l'an mil, Paris
1987; Id., "Gerbert d'Aurillac en Catalogne", dins Catalunya i
França meridional a l'entorn de l'any mil. La Catalogne et la France
méridionale autour de l'an Mil, Barcelona 1991, pàgs. 374-377; Id.,
"L'enseignement de Gerbert à Reims dans le contexte européen" dins
Gerberto: Scienza, Storia e Mitto. Atti del Gerberti Symposium,
Bobbio 25-27 luglio 1983, Bobbio (Piacenza) 1985, pàgs. 51-69.; E.
POULLE, "L'astronomie de Gerbert" dins Gerberto: Scienza... op.
cit.,pàgs. 597-617.; U. LINDGREN, "Ptolémée chez Gerbert
d'Aurillac"
dins Gerberto: Scienza...op. cit., pàgs. 619-644.; G. BEAUJOUAN,
"Les Apocryphes mathématiques de Gerbert" dins Gerberto:
Scienza,...
op. cit., pàgs. 645-658.; F. UDINA MARTORELL, "Gerberto y la cultura
hispánica: los Manuscritos de Ripoll" dins Gerberto: Scienza... op.
cit., pàgs. 35-50.; S. RIERA, Síntesi d'Història de la Ciència
Catalana, Barcelona 1983, pàgs. 43-51.; J. DEROEUX, "Les arts
libéraux (trivium et quadrivium) et le monachisme sous la règle de
Saint Benoït en Catalogne au Xe siècle et au XIe siècle", Les
Cahiers de St. Michel de Cuxa, 21 (1990), pàgs. 147-157., esp.
pàgs.
150-151. L'obra de Gerbert ha estat editada per N. BUBNOV,
Gerberti postea Silvestri II papae opera mathematica (972-1003),
Berlin 1899. 36 Sobre la importància d'aquest còdex, vegeu
A. M. MUNDÓ, "Ripoll i la cultura catalana a la segona meitat del
segle Xè", Revista de Girona, XXIV (1978), pàgs. 168-169. 37
R. BEER, Los manuscrits... op. cit., pàgs 235, 239 i 243. Vegeu
també F. RICO, Signos e indicios en la portada de Ripoll, Barcelona
1976, pàg. 33 i figs. 23, 24 i 33; Z. GARCÍA VILLADA, Bibliotheca...
op. cit., II, pàgs. 56-68. Vegeu també la 2ª ed. corregida i
augmentada del catàleg anterior, realitzada per F. X. MIQUEL I
ROSELL i M. DOLORS MATEU I IBARS (en fase de revisió i acarament per
a la seva publicació), 1973-1982, pàgs. 190-197. 38 R. BEER, Los manuscrits... op. cit.,
pàgs. 237 i 274. Vegeu també F.
RICO, Signos e indicios, pàgs. 21-22 i Z. GARCÍA VILLADA,
Bibliotheca... op. cit., pàg. 96. 39 J. M. MILLÀS I VALLICROSA, Assaig... op. cit., pàg. 240, veu en aquest manuscrit el
representant més antic d'un grup d'exemplars repartits per diverses
biblioteques europees, que contenen textos matemàtico-astronòmics
d'origen oriental, als quals el paper hispànic de transmissor de la
ciència àrab no seria aliè. Vegeu també la ja citada 2ª ed. del
catàleg anterior feta per F. X. MIQUEL I ROSELL i M. DOLORS MATEU I
IBARS, pàgs. 343-346, i el catàleg de l'exposició El abad Oliba y su
época, Barcelona 1971, pàg. 25. 40 J. M. MILLÀS I VALLICROSA, Assaig... op. cit.,
pàgs. 174 i ss.; Id., Estudios sobre
Historia de la Ciencia Española, pàgs. 55 i ss.; Id., Nuevos
Estudios sobre Historia de la Ciencia Española, pàgs. 94 i ss.; J.
Vernet, La cultura hispanoárabe en Oriente y Occidente, Barcelona
1978, pàgs. 106 i ss.; Id., "La ciència àrab medieval i Catalunya",
Revista de Catalunya, 9 (1987), pàgs. 71 i ss.; Id., "Ripoll, cuna
de la ciència occidental", Revista de Catalunya, XXIV (1978), pàgs.
171-173.; R. MARTÍ-D. ROMANO-J. SAMSÓ-J. VERNET-M. VILADRICH, "La
ciència catalana medieval: el monestir de Ripoll, Pere el
Cerimoniós, Ramon Llull, Arnau de Vilanova i la cartografia
mallorquina", L'Avenç, 41 (1981), pàgs. 19-42.; J. SAMSÓ, "Els
orígens de la ciència a Catalunya",dins Exposició. Girona dins la
formació de l'Europa Medieval 785-1213, Girona 1985, pàgs. 123 i
ss.; Id., "Cultura científica àrab i cultura científica llatina a la
Catalunya altmedieval: el monestir de Ripoll i el naixement de la
ciència catalana", Symposium internacional sobre els orígens de
Catalunya (segles VIII-XI), vol. 1, Barcelona 1991, pàgs. 253 i ss.;
E. POULLE, "L'Astronomie de Gerbert" dins Gerberto:
Scienza... op.
cit., pàgs. 597-617.; G. BEAUJOUAN, "Les Apocryphes mathématiques de
Gerbert", dins Gerberto: Scienza... op. cit., pàgs. 645-658.; J.
GÓMEZ PALLARÈS, "Los Excerpta de Beda (De Temporum Ratione, 25-35)
en el Ms. ACA, Ripoll 225", Emerita, LIX, fasc. I, (1991), pàgs.
101-122.; S. RIERA, Síntesi d'Història de la Ciència Catalana,
Barcelona 1983, pàgs. 48-51. 41 R. BEER, Los manuscrits...
op. cit., pàg. 150. 42 P. DE MARCA, Marca Hispanica...op.
cit., app. nr. CXXIII, cols. 917-919. 43 J. M. PELLICER,
Santa María del Monasterio de Ripoll, Mataró 1888, pàg.
56. 44 R. BEER, Los manuscrits... op. cit., pàg.
169. 45 R. BEER, Los manuscrits...op. cit., pàg.
244. 46 Entre els diversos estudis que s'han dedicat a
aquests glossaris, destaquem els de M. C. DÍAZ Y DÍAZ, Las primeras
glosas hispánicas, Universidad Autónoma de Barcelona 1978, pàg. 16.;
J. LLAURÓ, "Los glosarios de Ripoll", Analecta Sacra Tarraconensia,
III (1927), pàgs. 331-389; id., IV (1928), pàgs. 271-341.; LL.
NICOLAU D'OLWER, "Un glossaire de Virgile et Juvénal", Archivum
Latinitatis Medii Aevi, IV (1928), pàgs. 104-113.; "Les glossaires
de Ripoll", ibidem, IV (1928), pàgs. 138-152.; J. M. CASAS HOMS,
"Vocabulari trilingüe del segle XI", dins Miscellanea Biblica B.
Ubach, Montserrat 1954, pàgs. 449-458.; J. Millàs, "Un antiguo
glosario hispanohebraico con transcripciones pretiberienses",
Sefarad, XXI (1961), pàgs. 219-239, que estudia el mateix glossari
que J. M. Casas Homs, per bé que només en la part hebraica.; J.
MARTÍNEZ GÁZQUEZ, "Las glosas de contenido científico en los
glosarios del siglo X del Monasterio de Ripoll", Mittellateinisches
Jahrbuch, 24/25 (1989-1990), pàgs. 311-317; id., "La cultura de los
monjes de Ripoll: los comentarios lingüísticos de las glosas",
Estudios Románicos, 5 (1987-1989), pàgs. 899-905.; id., "Un glosario
de adverbios en "-ter" y en "-tim" en el ms. 74 de Ripoll", Excerpta
Philologica. Antonio Holgado Redondo. Sacra. I. 2, Cádiz 1991,
pàgs.
487-490; M. ZIMMERMANN, "La connaissance du grec en Catalogne du IXe
au XIe siècle", dins Haut Moyen Âge. Culture, éducation et
société.
Études offertes à P. Riché, La Garenne-Colombes 1990, pàgs.
493-515.; J. BASTARDAS, "Nota sobre la influència dels glossaris en
el llatí medieval català (segles X-XI)", In memoriam Carles Riba,
Barcelona 1973, pàgs. 67-73.; M. MAYER, "La lexicografía latina en
Cataluña", Actas del V Congreso Español de Estudios Clásicos, Madrid
1978, pàgs. 741-750.; M. C. DÍAZ Y DÍAZ, "Aspectos léxicos de
algunas composiciones del siglo X hispano", Mittellateinisches
Jahrbuch, 24/25 (1989-1990), pàgs. 95-104; G. COLON - A.J.
SOBERANAS, Panorama de la lexicografia catalana, Barcelona 1985,
esp. pàg.; J. ALTURO I PERUCHO, "Corpus Glossariorum Latinorum
Cataloniae. I. Els glossaris de Ripoll (I)", Faventia, 12-13
(1990-91), pàgs. 141-164. 47 R. BEER, Los manuscrits...op.
cit., pàgs. 245 i 264; Z. GARCÍA VILLADA, Biblioteca Patrum
Latinorum Hispanensis, II, pàgs. 22-26. Les guardes del còdex (ff.
1, 86 i 87) pertanyen a l'exemplar citat del Forum Iudicum escrit en
lletra visigòtica, possiblement del començament del segle IX i de
procedència no ripollesa. Sobre aquest manuscrit, vegeu també la
ja citada 2ª ed. del catàleg anterior, realitzada per F. X. MIQUEL I
ROSELL i M. DOLORS MATEU I IBARS, pàgs. 61-67; ambdós li concedeixen
una cronologia corresponent a l'inici del segle XI; LL. NICOLAU
D'OLWER, "L'escola poètica de Ripoll en els segles X-XIII", Anuari
de l'Institut d'Estudis Catalans, I (1915-1919), part I, pàgs. 4 i
ss. 48 Sobre el tema del necrologi de Ripoll, vegeu E.
JUNYENT I SUBIRÀ, "El Necrologi del Monestir de Ripoll", Analecta
Montserratensia, IX (1962), pàgs. 217-225. 49 R. BEER, Los
manuscrits... op. cit., pàg. 245. 50 A. ALBAREDA I RAMONEDA, l'abat Oliba fundador de Montserrat. Assaig biogràfic,
Montserrat 1931, 2ª ed. 1972.; R. D'ABADAL I DE VINYALS, L'abat
Oliba, bisbe de Vic i la seva època, Barcelona 1962 (1ª ed. 1948);
E. FLÓREZ DE SETIÉN, España Sagrada, Vol. XXVIII (1774), pàgs.
121-140 (fragments de textos de P. De Marca i de l'episcopologi de
Vic, manuscrit de Joan Lluís de Montcada, degà de Vic, mort l'any
1653). Vegeu també F. TORRES I AMAT, Memorias para ayudar a formar
un diccionario crítico de los escritores catalanes, Barcelona 1836,
pàg. 445.; J. VILLANUEVA, Viage literario...op. cit., Vol. VI,
pàgs.
181 i ss. i Vol. VII, pàgs. 8-9.; J. M. PELLICER I PAGÈS, Santa
María del Monasterio de Ripoll... op. cit., pàgs. 61 i ss.; R.
BEER,
Los manuscrits... op. cit., pàgs. 246 i ss.; E. JUNYENT I SUBIRÀ,
"La figure de l'abbé Oliba", Les Cahiers de Saint-Michel de
Cuxa, 3
(1972), pàgs. 9-18.; A. M. MUNDÓ, "Les études sur Oliba et son
oeuvre littéraire", Les Cahiers de Saint-Michel de Cuxa, 3 (1972),
pàgs. 73-80. Id., "Importación, exportación y expoliaciones de
códices en Cataluña (siglos VIII al XIII)", Actas del Coloquio sobre
Circulación de Códices y Escritos entre Europa y la Península en los
siglos VIII-XIII, Universidad de Santiago de Compostela, 16-19
septiembre 1982, Universidad de Santiago de Compostela, 1988, pàgs.
120-121; Id., Diplomatari i escrits literaris de l'abat i bisbe
Oliba, Barcelona 1992, pàgs. XI-XX. Per a l'acta de l'elecció
d'Oliba com a abat del monestir de Ripoll, vegeu en aquest mateix
llibre pàgs. 49-54. 51 P. DE MARCA, Marca Hispanica... op.
cit., app. nr. CCCIV, col. 11295. 52 Gesta Comitum Barcinonensium, cap. X: De tribus filius Olibani
Cabretae; disposem
d'una edició crítica de L. BARRAU-DIHIGO i J. MASSÓ I TORRENTS,
publicada a Barcelona l'any 1925; vegeu també M. DELCOR, "Le
Scriptorium de Ripoll et son rayonnement culturel. État de la
question", Les Cahiers de Saint-Michel de Cuxa, 5 (1974), pàg.
45. 53 A. M. MUNDÓ, "Les études sur Oliba et son oeuvre
littéraire", Les Cahiers de Saint-Michel-de-Cuxa, 3 (1972),
pàgs.
73-80. 54 R. BEER, Los manuscrits... op. cit., pàg.
258. 55 P. DE MARCA, Marca Hispanica, app. CXC, col.
1026.; E. FLÓREZ DE SETIÉN, España Sagrada, Vol. XXVIII, pàgs.
275-276; 135 i 265 i ss.; A. M. MUNDÓ, "Les études sur Oliba..."
art. cit., pàgs. 73-80. 56 A. M. MUNDÓ, "Les études sur Oliba..." art. cit., pàg. 78. 57
P. DE MARCA, Marca Hispanica, app. CCXXII, col. 1 072 - 1 082.; J. PUIG I
CADAFALCH,
L'arquitectura romànica a Catalunya, Vol. II, Barcelona 1907, pàgs.
104, 147 i ss. i 408 i ss.; A. M. MUNDÓ, "Recherches sur la lettre
du moine Garsías de Cuxà à l'abbé Oliba", Les Cahiers de
Saint-Michel de Cuxa, 1 (1970), pàg. 63. Hi ha una traducció
castellana dels fragments al.lusius a qüestions artístiques,
juntament amb una àmplia bibliografia, realitzades per l'autora M.
E. Ibarburu en Fuentes y documentos para la Historia del Arte: Arte
Medieval II, edició a càrrec de J. YARZA LUACES i d'altres autors,
Barcelona 1982, pàgs. 114 i ss. 58 J. Martínez Gázquez -
J. Gómez Pallarès, "La Epistola de ciclo paschali del monje Oliba de
Ripoll", Mittellateinisches Jahrbuch 27 (1992), pp.
103-140. 59 J. VILLANUEVA, Viage literario... op. cit.,
Vol. VIII, pàgs. 222 i ss.; precisament J. H. ALBANÉS, "La chronique
de Saint-Victor de Marseille, Mélanges d'Archéologie et d'Histoire,
École Française de Rome, Vol. VI (1886), pàg. 297, creu probable que
el ms. Vat. Reg. Lat. 123 de l'any 1056 fos obra del mateix monjo
Oliba, o que almenys hagués estat realitzat sota la seva direcció.
60 Per una descripció detallada d'aquest manuscrit i la
seva importància, vegeu M. DELCOR, "Le Scriptorium de Ripoll et son
rayonnement culturel. État de la question", Les Cahiers de
Saint-Michel de Cuxa, V (1974), pàgs. 49-51. 61 M. C. DÍAZ
Y DÍAZ, Index Scriptorum Latinorum Medii Aeui Hispanorum, Salamanca
1958-1959, pàg. 791. 62 J. PIJOAN I SOTERAS, "Les
miniatures de l'Octateuc a les Bíblies romàniques catalanes", Anuari
de l'Institut d'Estudis Catalans, 4 (1911-1912), pàgs.
475-507. 63 Per al problema de l'origen de les bíblies
catalanes il.lustrades, vegeu M. DELCOR, "Le Scriptorium de Ripoll
et son rayonnement culturel. État de la question"..., art. cit.,
pàgs. 52-55.
64 R. BEER, Los manuscrits...op. cit.,
pàgs. 299 i ss.; encara que les
obres del monjo Oliba es trobaven reunides en l'antic ms. 37 de la
Biblioteca, ja perdut, Beer ha reconstruït una bona part de la
llista de les seves produccions.
65 J.
VILLANUEVA, Viage literario...op. cit., Vol. VIII, pàg. 43.; R.
BEER, Los manuscrits... op. cit., pàgs. 304-305 recull tota aquesta
informació. 66 P. DE MARCA, Marca Hispanica... op. cit., app.
CCLIV, col. 1122.; R. BEER, Los manuscrits... op. cit., pàg.
307. 67 R. BEER, Los manuscrits... op. cit., pàg.
308. 68 Afirmació categòrica, per bé que matisada, amb què
J. Samsó Moya encapçala l'article: "Cultura científica àrab i
cultura científica llatina a la Catalunya altmedieval: el monestir
de Ripoll i el naixement de la ciència catalana", Symposium
internacional sobre els orígens de Catalunya (segles VIII-XI), vol.
I., Barcelona 1991, pp. 253-269; Id., "Els orígens de la ciència a
Catalunya", dins Exposició. Girona dins la formació de l'Europa
Medieval 785-1213, Girona 1985, pp. 121-129.
|