Debat sobre el creixement
Jeroen
van den Bergh
Free University (Amsterdam)
Introducció.
Al món occidental, la gent sembla
que lluita per aconseguir una
millora sens fi de les condicions de vida. Que això sigui realista o no
ha estat molt debatut. D'una banda, els pessimistes sostenen que les
limitacions físiques i biològiques impediran un major augment del consum
material, atès que els recursos generats per la natura minvaran. Els
optimistes, per altra banda, asseguren que els avenços tecnològics ens
permetran superar aquestes limitacions, fins i tot hi ha qui intenta
argumentar que el creixement és essencial per a la preservació de
l'entorn. La raó que es dóna és que el creixement canvia els gustos
dels consumidors en favor de la qualitat ambiental. En general, els
optimistes semblen més preocupats per l'estabilitat econòmica i el
consum material que no pas pels recursos naturals, el paisatge o la pròpia
existència dels éssers vius. De fet, hom pot fàcilment tenir la
impressió que els optimistes no es prenen gaire seriosament la informació
actual sobre la contaminació ambiental i la destrucció del medi, l'ús
dels recursos naturals, la pèrdua de biodiversitat (ara unes 1000 vegades
més ràpida que el ritme natural), els canvis en la cobertura del sòl,
etc.
Algunes posicions més neutrals dins
del "debat sobre el creixement" afirmen que el creixement és un
procés inevitable, essent el resultat de tantes decisions, preses per
consumidors i productors individualment, que són impossibles de
controlar. De manera similar, s'ha argumentat que tot esforç per a parar
el creixement comportaria recessions econòmiques i, com a conseqüència
inevitable, problemes socials i ambientals. Rússia, en seria un bon
exemple en la seva història recent.
El creixement del PIB
Encara
que la majoria de nosaltres no qüestionem el creixement econòmic, es
tracta d'un fenomen relativament recent que s'ha produït en l'anomenat món
occidental. Durant la major part de la història, la humanitat no ha
experimentat "creixement". Moltes comunitats tribals antigues i
modernes han estat satisfetes, la major part del temps, amb nivells
estables de població, de consum i d'interaccions amb el medi. Per altra
banda, si prenguéssim el creixement sostingut fins a l'extrem, és a dir,
un increment constant del Producte Interior Brut (PIB) uns quants milers
d'anys cap al futur, arribaríem a uns nivells de PIB absurds. Per
exemple, si extrapolem una estimació poc agosarada del creixement mitjà
a Occident durant les darreres dècades, cap a un 2%, ens trobem que d'aquí
a 1000 anys seria (1,02)1000 -1 o 400.000.000 vegades el PIB
actual. Això demostra clarament el perill d'interpretar el creixement del
PIB com a indicador del benestar econòmic. Ningú s'atreviria a defensar
que el nostre benestar potencial pugui acostar-se a un nivell que sigui
400.000.000 vegades l'actual. Així doncs, el PIB no té sentit com a
indicador general de benestar econòmic i molt menys com a indicador de
benestar humà. No obstant, sí que resulta clarament útil com a
indicador d'estabilitat econòmica, degut al fet que tantes institucions i
individus ho considerin important: els bancs, les borses i les empreses
privades donen molt valor als increments del PIB.
Molta gent veu el progrés com a sinònim
de creixement econòmic. Fan servir aleshores implícita o explícitament
el PIB o el PNB (Producte Nacional Brut) com a indicador de benestar i
progrés. Cal tenir en compte però, que el PIB mai no va ser ideat amb el
propòsit de mesurar el benestar. És el resultat de la comptabilitat
d'ingressos, que es limita als béns i serveis que es comercien en els
mercats. Això ens evidencia immediatament la seva principal debilitat: no
reflecteix el valor de béns i serveis fora del mercat. Vet aquí alguns
exemples: el PIB és més alt si una persona mor a l'hospital que si mor a
casa; les feines de la llar no es reflecteixen en els comptes de l'estat;
la restauració de zones naturals contaminades fa augmentar el PIB (el
vessament de petroli de l'Exxon-Valdez a Alaska és un exemple molt famós
i la contaminació de Doñana amb metalls pesants seria un altre exemple
recent). Així doncs, el PIB només suma els béns i serveis comprats al
mercat, sense fer distincions entre les transaccions econòmiques que
contribueixen positivament i les que contribueixen negativament al
benestar humà.
Els béns i serveis fora del mercat
constitueixen una part important del nostre benestar, especialment en els
països poc desenvolupats, on el suport familiar i l'economia submergida són
crucials per a la simple supervivència de la gent. Per això, les rendes
per càpita extremament baixes d'alguns països, que trobem en els
informes del Banc Mundial, ens proveeixen d'una informació molt
incompleta i no es poden utilitzar com a base per a comparar el benestar
entre països, i encara menys entre els més desenvolupats i els poc
desenvolupats. Per exemple, la majoria de joves aturats de l'Estat
Espanyol són mantinguts per les seves famílies. Malgrat que com a
indicador de progrés el PIB és fàcilment criticable, i així ha estat
des dels anys seixanta, es continua utilitzant amb aquest sentit.
Tanmateix, és comprensible que el
PIB es faci servir com a indicador important de progrés en països poc
desenvolupats. Certament, durant algunes fases del desenvolupament hi pot
haver una estreta relació entre el creixement dels ingressos i el
creixement del benestar. Això no és necessàriament així quan el
creixement dels ingressos va acompanyat de la destrucció dels recursos
naturals. En són uns clàssics exemples el Japó i els Països Baixos, on
el desenvolupament ha significat la destrucció del medi natural; Brasil i
Indonèsia serien exemples més recents d'aquest fenomen.
L'indicador PIB, no essent capaç
d'incloure els béns i serveis no mercantils, no pot reflectir els canvis
en el benestar deguts a "la substitució de la natura per
l'economia". Per exemple, el PIB creix quan es talla un bosc. L'ús
del PIB com a indicador de progrés, suposa implícitament que les
condicions humanes bàsiques, com ara l'espai, l'accés directe als
recursos (la natura, l'aigua i l'aire purs) i la tranquil·litat, poden
substituir-se per béns econòmics com ara grans apartaments, carreteres i
automòbils privats, aigua potabilitzada, clavegueram i vacances cares.
Temps enrera, no calia pagar pel primer grup de béns i serveis: la natura
els proveïa de franc. La situació actual és que aquests béns, o bé ja
no es troben, o són de qualitat insuficient (contaminats, congestionats),
o han estat privatitzats i tenen un preu de mercat. L'ús del PIB com únic
indicador de progrés suposa ignorar la substitució de la
"natura" per l' "economia", i això comporta que
s'avaluï com a "progrés" tot traspàs dels bens i serveis
donats lliurament de manera gratuïta per la natura cap als bens i serveis
subministrats pel mercat, prescindint de les pèrdues mediambientals i de
recursos naturals.
Podem anar més lluny encara, diguem
que admetem que allò que és estrictament imprescindible de consumir és
molt limitat. La gent tenim moltes necessitats bàsiques com són
l'aliment, el refugi, la companyia, el respecte i la llibertat. Aquestes
necessitats no són substituïbles pel consum material de luxe. Això va
relacionat amb el concepte econòmic i psicològic de les preferències
lexicogràfiques, que assenyala que els individus volen satisfer
primerament les seves necessitats més primàries (el menjar) abans
d'interessar-se per les seves necessitats més elevades (el lleure), i que
els desitjos i les necessitats són limitats, és a dir, hi ha satisfacció
en aconseguir certs nivells de consum. D'acord amb aquesta visió, el
constant creixement del consum material, especialment en medis urbans i
entorns contaminats, no és més que una compensació imperfecta per la pèrdua
de satisfacció de les necessitats bàsiques, com les relacions socials,
la tranquil·litat, l'espai i l'accés directe a la natura.
De fet, un increment del PIB no és,
per si mateix, causa ni de preocupació ni d'alegria. Però, en canvi, si
va acompanyat d'un increment al mateix ritme d'ús d'energia i de
recursos, de contaminació ambiental, i de pèrdua d'ecosistemes i
biodiversitat, hi ha bones raons per preocupar-se. Malauradament, sembla
que aquest darrer és el cas.
Indicadors de progrés
Què
és, per tant, un bon indicador de progrés? Hi ha propostes d'un PIB
"verd". És una adaptació del PIB normal: essencialment, ha de
comptar TOTS els canvis en el capital. Això vol dir que no només ha
d'incloure la depreciació de béns immobles o maquinària, sinó també
la depreciació de recursos naturals com són els boscos, els sòls i fins
i tot la biodiversitat. Un concepte molt relacionat és el de "PIB
sostenible", que indica un nivell de PIB que pugui mantenir-se, és a
dir, que tingui en compte la continuïtat de la seva base econòmica i
mediambiental. Els conceptes de PIBs verd i sostenible, sorgeixen de
l'economia del benestar. L'economia mediambiental, que se solapa amb
l'economia del benestar, proposa que les "externalitats"
ambientals siguin "internalitzades". Les externalitats són
impactes físics directes, no intencionats o no compensats, produïts per
uns sobre el benestar i la producció d'altres. La contaminació de
l'aire, de l'aigua o l'acústica, l'erosió del sòl, l'exhauriment de
recursos, la desertització, la fragmentació, la pèrdua de biodiversitat,
la radioactivitat, i les toxines que afecten a la salut; són
externalitats importants. El re-càlcul d'un PIB amb les externalitats
internalitzades no és una tasca simple, ja que implica un conjunt de
preus del tot diferent. Aquests, evidencien la incorrecció del preus
actuals, els quals per definició, no inclouen les diverses externalitats
suficientment.
Hi ha hagut relativament pocs
intents empírics de calcular el PIB verd, en part degut a aquest darrer
punt. Si partim dels postulats de la teoria econòmica estàndard, es
necessita un model determinat d'economia (anomenat "model d'equilibri
general") per a calcular els preus correctes i a partir d'aquests el
PIB verd. Aquest model permet d'anar seguint tots els efectes, tant
directes com indirectes, de l'implementació dels preus correctes, que
reflecteixen els costos externs; a través de canvis en els ingressos,
preus, i interaccions entre els sectors i els diferents mercats. L'èxit
d'aquest mètode depèn de l'habilitat que hom tingui per a resoldre
problemes immensos de recollida de dades i problemes d'estimació estadística.
A més, el càlcul dels indicadors del progrés real topa, en general, amb
el fet que moltes necessitats bàsiques no es poden traduir en
"individus desitjosos de gastar" o "valors de
comptabilitat".
Malgrat aquests problemes, hi ha
hagut una sèrie d'esforços per a generar indicadors de progrés
alternatius. Encara que parteixen d'un enfocament teòricament ideal, han
pres fonamentalment un caire més aviat pragmàtic. Els més coneguts dels
indicadors de progrés alternatius recents que parteixin del PIB són:
l'ISEW (Index of Sustainable Economic Welfare, Índex del Benestar
Econòmic Sostenible), i el GPI (Genuine Progress Indicator,
Indicador del Progrés Genuí), que passarem a examinar seguidament.
Exemples d'indicadors de
benestar i progrés alternatius, basats en correccions del PIB.
L'Index
of Sustainable Economic Welfare (ISEW) és un indicador monetari del
benestar sostenible que fou desenvolupat per Herman Daly i John Cobb per
als EUA el 1989. Des d'aleshores, ha estat calculat per a diversos països
europeus (Alemanya, Àustria, Dinamarca, Països Baixos i Regne Unit) i
altres països (com ara Xile). El punt de partida és el PIB, que és
adaptat tenint en compte els béns i serveis no mercantils (feines de la
casa), els costos de reparació per a la protecció i la recuperació
ambiental i social (despeses sanitàries, cost dels accidents de trànsit,
cost de la urbanització), la reducció del benestar futur causats per la
producció i consum actuals (pèrdua d'àrees naturals, pèrdua de sòl,
explotació de recursos no renovables, contaminació de l'aire i de
l'aigua, efecte hivernacle), els costos de l'esforç per a obtenir
l'actual nivell de benestar (desplaçaments, cost de publicitat, durada i
intensitat del treball), i la distribució dels ingressos i la feina
(desigualtat entre treballadors, entre ocupats i desocupats, entre homes i
dones).
Per al Genuine Progress Indicator
(GPI) se segueix un procediment similar i, és clar, s'arriben a resultats
similars. Es tracta també d'un indicador unidimensional en termes
monetaris, basat en ajustaments del PIB, tenint en compte més de 20
característiques de la vida humana que són ignorats pel PIB. Aquestes es
poden categoritzar com a:
-
Crim i crisi familiar (honoraris
jurídics, despeses mèdiques, danys a la propietat, criminalitat i
divorci).
-
Feines de la llar i treball
voluntari (cura dels infants, reparacions domèstiques).
-
Distribució dels ingressos (el
GPI puja quan els més pobres reben un percentatge més alt dels ingressos
de l'estat).
-
Disminució de recursos
(destrucció o degradació dels aqüífers i sòl agrícola i esgotament
de minerals no renovables).
-
Contaminació (cost de la
contaminació de l'aire i l'aigua mesurats pels danys reals a la salut de
les persones i al medi).
-
Danys al medi ambient a llarg
termini (canvi climàtic, gestió de residus nuclears i destrucció de la
capa d'ozó).
-
Canvis en el temps de
lleure.
-
Costos de reparació (factures mèdiques
i factures de reparacions per accidents del cotxe, costos de desplaçament,
i despeses en aparells domèstics de control de la contaminació;
purificadors d'aigua i aire);
-
Durada de la vida dels béns
d'equip i infraestructura pública (el GPI tracta els diners invertits en
béns capitals com a cost, i el valor del servei que proveeixen any rere
any com a benefici, tant en el cas de béns capitals privats com en el
d'infraestructures públiques).
-
Dependència de béns estrangers
(els increments nets al valor del capital es consideren contribucions al
benestar, mentre que diners provinents de préstecs sol·licitats a
l'estranger per a finançar el consum es consideren reduccions).
Podem considerar que tant l'ISEW com
el GPI, són mesures dels beneficis de l'activitat econòmica. Ja des dels
anys 60 i 70 s'ha argumentat, especialment per part de Mishan i Daly, que
el PIB hauria de ser considerat com el cost de l'activitat econòmica. Un
cop calculats els indicadors de progrés real podem comparar els costos i
beneficis totals de l'activitat econòmica. El PIB indicaria aleshores els
costos, i els indicadors de progrés real els beneficis. Les aplicacions
que s'han fet de l' ISEW a diversos països (encara que elaborats de
formes lleugerament diferents degut a diferències entre les bases de
dades i a refinaments de l'estudi original de Cobb i Daly) mostren una
creixent diferència entre els esquemes PIB i els esquemes ISEW. Fins als
anys 70, per a molts països el PIB només sobreestima lleugerament el
creixement del benestar econòmic. A partir de mitjans dels 80, el PIB
segueix creixent, mentre que l'ISEW romàn aproximadament al mateix
nivell. Una causa important d'aquesta diferència (a part dels problemes
ambientals globals i la creixent desigualtat social) pot haver estat la
substitució de la producció a casa, fora de mercat, per serveis proveïts
pel mercat (serveis de guarderia, càtering, neteja, etc.). El GPI dels
EUA va anar pujant entre els anys 50 i 60, però ha baixat des del 1970
aproximadament en un 45%. A més, la proporció del descens del GPI per càpita
ha passat de l'1% als 70 fins al 6% als 90. El GPI ens indica doncs, que
els costos del "creixement econòmic" en sobrepassen els
beneficis, i ens porta (com diu Herman Daly) a un "creixement
antieconòmic".
La mobilitat, el transport i
les infraestructures
Una
categoria important de les externalitats està relacionada amb el
transport, principalment amb l'ús dels cotxes i dels avions. Aquestes
externalitats inclouen les relacionades amb els accidents de trànsit, el
temps perdut en embussos, el soroll, les emissions de substàncies
diverses (partícules en suspensió, NOX, SO2 i CO2),
i la destrucció d'hàbitats per la fragmentació causada per les
infraestructures. Les pèrdues de temps són les que predominen en termes
de valor econòmic.
El creixement econòmic ha generat
una gran especialització regional, amb el conseqüent creixement del
transport, que en molts països es dóna actualment a un ritme fins i tot
més ràpid que el de l'economia en general. Molts experts estan d'acord
en que els preus del transport són incorrectes, en no reflectir les
diverses externalitats. L'ús de l'automòbil privat juntament amb el
transport de mercaderies amb camió i l'avió estan implícitament
subvencionats, en relació amb altres mitjans de transport com són el
tren, el vaixell (especialment en rius i canals), la bicicleta i l'anar a
peu. Com a resultat d'aquesta subvenció implícita, l'ús del cotxe i el
transport per carretera estan massa i incorrectament fomentats,
especialment a les hores punta. A més, com a conseqüència, el
desenvolupament d'oportunitats per a substituir-los és insuficient i no
òptim, com ara el "teletreball", desplaçaments més curts
(canvis de domicili i feina) i formes alternatives de lleure (que no
depenguin de l'ús del cotxe i/o estiguin més properes a casa). Els preus
artificialment baixos del transport, en comparació amb d'altres béns i
serveis de l'economia, han fomentat especialment i d'una forma excessiva
el desplaçament amb distàncies massa llargues de la feina a casa. A la
llarga aquests preus massa baixos porten a una sobreestimació de la
necessitat d'infraestructures viàries.
Del trànsit aeri i dels aeroports
se'n pot explicar una història similar. Actualment hi ha uns acords
internacionals pel que fa a les tarifes del transport aeri, que suposen
que no hi hagi cap impost sobre el querosè, que els tiquets d'avió no
tinguin IVA i que hi hagi botigues lliures d'impostos. Això ha dut
evidentment, a la competència desigual amb altres mitjans de transport,
especialment amb el tren i el vaixell, tant per a mercaderies com per a
passatgers. A més, l'actual demanda és més alta que la necessària i
exerceix així pressió als aeroports per augmentar la seva capacitat,
malgrat els problemes importants que comporta; com a Holanda, degut als
problemes d'espai, de soroll i l'augment dels efectes contra la salut de
les persones (les emissions contaminants són pràcticament ignorades en
el debat polític). Això no és només injust envers els veïns que
pateixen els efectes dels aeroports; també és incorrecte i forassenyat
des d'una perspectiva econòmica i d'igualtat; en concret, origina un
traspàs d'ingressos des dels més desfavorits cap als més rics, ja que
aquests darrers utilitzen més el transport aeri.
En general és força difícil de
proporcionar un model teòric correcte d'infraestructures òptim i de la
seva extensió. L'ampliació de les infraestructures no s'hauria
d'analitzar en un context de demanda fixa. L'ampliació de les
infraestructures canvia les condicions de la demanda. Per exemple, gràcies
a una nova infraestructura viària, la congestió serà temporalment reduïda,
atraient així nous usuaris que trobaran l'estalvi de temps atractiu. Com
a resultat augmenta la mobilitat i la congestió alhora. Cal adonar-se que
la congestió en una situació de preus incorrectes com hem vist més
amunt, no és una bona base per a decidir una ampliació de les
infraestructures. Només quan els preus són adequats podem prendre
decisions honestes i econòmicament correctes en aquest camp. Fins i tot
aleshores és necessari sospesar entre els beneficis socials d'una inversió
en més capacitat viària i una inversió de la mateixa quantitat en
altres serveis públics. Els beneficis del creixement de la xarxa viària
són sovint dubtosos, i certament no compten amb el suport de cap evidència
empírica. Sovint oblidem que serveis públics totalment diferents com ara
l'educació, la salut, la seguretat ciutadana, l'internet, etc. poden
resultar en beneficis socials equiparables o superiors (el que els
economistes anomenen costos d'oportunitat, els quals s'haurien d'incloure
en l'anàlisi de cost i benefici social de grans projectes d'inversió).
Política de transport
Un
element important en l'orientació i control del creixement del transport
és l'adaptació dels preus. Els preus del transport per carretera haurien
de ser corregits per a fer un ús òptim de la xarxa viària existent.
Actualment, la capacitat de les carreteres es calcula per al seu ús
durant les hores punta. Lògicament els usuaris de les hores punta haurien
de pagar més, ja que són ells els que fan necessària aquesta capacitat.
Aquesta idea, simple i econòmicament senzilla, ha estat sovint aplicada a
tarifes del transport públic en hores punta, especialment en
ferrocarrils, però en prou feines s'ha aplicat a les polítiques de
transport viari. El millor sistema per a fer-ho són els peatges, en els
que els usuaris de les carreteres paguen d'acord amb el cost social, és a
dir tenint en compte totes les externalitats i especialment les pèrdues
de temps causades als altres. Aquest sistema, necessitaria recollir
informació de l'intensitat de l'ús de les carreteres i traduir-la en
preus, que caldria comunicar als potencials usuaris. Òbviament, els
peatges no serien fixos, sinó que dependrien d'una combinació de
factors: l'hora, la capacitat de la carretera i el tipus de vehicle
(cotxes grans i camions causen més externalitats de congestió per
vehicle que no pas cotxes petits). En segon lloc hi ha altres instruments,
no pas òptims però amb resultats semblants als peatges abans indicats,
que es poden aplicar mentre aquest sistema encara no és factible per
raons tècniques, sòcio-polítiques, etc. Entre aquestes mesures hi ha
els peatges (de preu fix per a una certa zona, amb cobrament a l'entrada
tal i com es fa a les autopistes) per a les hores punta en àrees
densament poblades i congestionades i les diferències en els impostos a
la benzina en diferents regions. Tots aquests instruments es basen en la
idea que els costos de l'ús de l'automòbil privat haurien de ser més
variables, per influir en l'ús del cotxe i en el comportament dels
conductors. Fins i tot és possible aplicar el sistema de permisos
canviables: cada individu rep una quantitat fixa de permisos que donen
temps de conducció, i que es poden vendre o comprar a altres
propietaris de permisos. Si l'intercanvi d'informació és fluid, un
"mercat dels permisos" pot arranjar un preu que en reflecteixi
la demanda. Això voldrà dir que es faran els viatges més profitosos; a
més, es produeix una transferència d'ingressos dels automobilistes (en
general més rics) cap als no usuaris. L'avantatge principal del sistema
és, òbviament, que garanteix regular el nombre total d'hores de
circulació de cotxes (i per tant de quilòmetres) prèviament establert.
Sense pretendre dir que aquestes propostes no presentin problemes, sí que
ofereixen vàries oportunitats de millora de la situació present des de
la perspectiva econòmica, de distribució i mediambiental.
Naturalment, es poden considerar
mesures addicionals als instruments dels preus. Per exemple, caldria
encoratjar l'ús de vehicles petits, ja que causen menys congestió, fan
servir menys energia, prenen menys espai d'aparcament, etc. També es
poden posar limitacions tècniques a la velocitat màxima dels cotxes: és
realment sorprenent i fins i tot criminal que gairebé tots els cotxes
actuals puguin córrer per sobre de la velocitat màxima permesa. En el
futur serà possible d'instal·lar sistemes variables de control de la
velocitat, que permetran regular velocitats màximes per a cada tipus de
carretera, mitjançant sistemes de comunicació i informació moderns que
es poden integrar amb el sistema de peatges variables esmentat. Finalment,
el progrés tècnic dels automòbils fins al moment ha estat bàsicament
dedicat a la creació de cotxes luxosos, ràpids i grans, que són més
segurs per als ocupants però més perillosos per als altres (generen
externalitats per accidents, etc.). Al fer responsables els fabricants per
l'impacte negatiu dels vehicles, la tecnologia pot evolucionar en
direccions més desitjables: cotxes lents, lleugers, i de baix consum. Ja
avui en dia es poden aplicar enginys de control de la velocitat i
l'acceleració. La limitació de l'acceleració ha atret poc l'atenció
fins ara, però pot incrementar molt la seguretat i la sensació de
seguretat de vianants i ciclistes a les ciutats, bo i reduint el risc
d'accidents. Cal adonar-se que l'actual capacitat d'acceleració i
velocitat conviden a una conducció agressiva. Per altra banda, a aquestes
alçades ja podríem haver entès que les limitacions tècniques seran
molt més efectives (i barates) a l'hora de canviar els hàbits de
conducció que no pas les campanyes d'informació.
Benestar relatiu i canvi de
preferències
Si
bé la mesura del progrés mitjançant el PIB i la renda per càpita es
basa en la mitjana dels ingressos, és clarament important de parar esment
a dos elements més. En primer lloc, és rellevant des del punt de vista
social, la distribució d'aquests ingressos. Una distribució desigual va
sovint associada a una desigualtat d'oportunitats de desenvolupament i
benestar personals (com ara accés a educació, treball i recursos). Un
indicador de progrés ha de reflectir-ho. A més, les famílies amb rendes
baixes es beneficien més d'un increment dels ingressos que no pas les famílies
amb rendes altes, la qual cosa cal que també es reflecteixi en un
indicador de progrés real.
Un aspecte més bàsic és
que el benestar de l'individu no pot ser mai estudiat fora del context del
benestar dels altres individus del mateix entorn social. Aquest pot ser la
tribu, la vila, la regió, el país i fins i tot, donada la ràpida
propagació de l'estil de vida material occidental, mitjançant els mass-mèdia
(part de l'anomenat procés de "globalització"), fins i tot el
món sencer. Per exemple, la pobresa és un concepte relatiu: en un país
com els Països Baixos, hom és pobre actualment si no pot anar de
vacances almenys un o potser dos cops l'any; als EUA hom és pobre si no
pot comprar un segon cotxe. Pobresa vol dir, en aquest cas, que els
individus poden ser infeliços a causa de no poder consumir els mateixos béns
i serveis que els altres individus del seu entorn social rellevant.
Avui en dia, les preferències vénen
molt marcades per la tele, la ràdio i les revistes, així com per la
interacció social amb la gent que adquireix i consumeix productes a un
ritme accelerat. És fàcil d'observar com la mainada és influenciada
pels seus companys en aquest aspecte, els adults en som igualment
sensibles. Qui pot dir però, que si es creen noves preferències, és a
dir interès per productes i serveis prèviament inexistents augmentarà
la felicitat dels individus? Hauríem de mirar d'aturar el "virus de
l'opulència", però de moment això sembla gairebé impossible.
Indicadors múltiples
A més de les diverses mancances del PIB
com a indicador de progrés o benestar, hom pot esmentar un inconvenient
molt bàsic, que és el seu caràcter d'agregat. L'agregació d'informació
a una sola unitat comporta generalment una pèrdua d'informació. Mirar de
trobar un indicador de progrés únic, utilitzable en diverses situacions
és comparable a la recerca del Sant Grial del Rei Artur. Creiem que és
impossible d'atènyer un indicador de progrés unidimensional acceptable
en general, és a dir, aplicable a totes les circumstàncies, països,
fases de desenvolupament, etc. L'única alternativa és doncs, utilitzar
un conjunt multidimensional d'indicadors de benestar. De fet, en la
planificació i avaluació de polítiques macroeconòmiques, es fan servir
altres indicadors a part del PIB (taxa d'atur, dèficit dels pressupostos
del govern, taxa d'inflació i taxa de canvi).
Tanmateix, en el cas dels
indicadors múltiples hom ha de fer encara una agregació, ja que
altrament és impossible d'assolir una interpretació clara, o de comparar
diferents situacions. Aquesta és la raó principal per la qual hi ha tant
d'interès en desenvolupar indicadors unidimensionals. L'ISEW i el GPI són
exemples que ja han estat discutits. En el context del benestar més ampli
i de l'avaluació del progrés, l'Índex del Desenvolupament Humà (del
qual les Nacions Unides en publica la memòria) és un altre exemple. Es
basa en l'agregació d'una sèrie d'altres indicadors. A diferència del
PIB, l'ISEW i el GPI, aquest no té com a objectiu generar un indicador
basat en una adaptació del PIB. En comptes d'això, agrega una sèrie
d'indicadors, incloent el PIB. Els sub-indicadors en són: esperança de
vida, alfabetització dels adults, el PIB real i el PIB real ajustat per càpita
(vegeu http://www.undp.
org/hdro/98.htm).
És senzill de
desenvolupar altres indicadors de benestar: temps necessari de desplaçaments,
temps mitjà de lleure disponible, percentatge del sou dedicat a la
vivenda, serveis de salut públics disponibles, accés directe a la
natura, etc. La guanyadora del Premi Nobel d'Economia del 1998, Amartya
Sen, ha escrit extensament sobre indicadors de la qualitat de vida. A més
d'aquests indicadors objectius, es pot utilitzar informació subjectiva
obtinguda mitjançant la comparació d'enquestes internacionals on es
pregunta sobre la felicitat dels individus.
Conclusions
És important, distingir entre una sèrie de conceptes de creixement i els
indicadors corresponents.
-
Creixement en termes físics,
mesurat en ús d'energia, flux de materials a través de l'economia,
transport de mercaderies, ús del sòl, ús de la biomassa, etc. S'han
proposat indicadors únics agregats com el MIPS (material intensity per
service, intensitat material per servei) o l'"Ecological Footprint",
la "petjada ecològica", però pateixen de totes les deficiències
dels indicadors agregats. Un indicador una mica millor és potser el Net
Primary Product.
-
Creixement en el sentit econòmic
tradicional. Mesurat pel PIB per càpita.
-
Creixement en el benestar econòmic,
mesurat mitjançant un PIB corregit, tenint en compte els béns i serveis
no mercantils i els costos externs.
-
Creixement del benestar humà,
mesurat per una sèrie d'indicadors multidimensionals, complementats amb
indicadors subjectius.
Des del punt de vista del
desenvolupament humà i la pobresa, el que més ens interessarà serà el
quart concepte. El tercer només reflectirà de forma incompleta el mateix
que el quart. També és interessant de veure que el creixement segons les
definicions 1 i 4 és clarament limitat, mentre que en la 2 pot continuar
indefinidament. Això repeteix amb altres mots el que ja s'ha afirmat
abans: el PIB no serveix com a indicador general del benestar i progrés
humà. Calen altres indicadors que tinguin en compte l'ús del temps
(desplaçaments, lleure, etc.) les despeses en què es destinen els
ingressos (vivenda, alimentació), relacions amb la comunitat, etc. Els
dos indicadors monetaris alternatius de benestar i progrés, l'ISEW i el
GPI, mostren que el que molts (economistes i altres) consideren creixement
econòmic (PIB), en realitat és una altra cosa ben diferent: increment
dels costos de recuperació i de compensació de la contaminació i
destrucció ambientals; manllevament de recursos del futur, el pas dels béns
i serveis gratuïts proveïts per la natura a béns mercantils amb un
preu; i la substitució de funcions no mercantils comunitàries i de la
llar per serveis de mercat.
També hem discutit els problemes
associats amb el transport i les infraestructures de transport, i com
tractar-los. L'impacte de més infraestructures i més transport en el
benestar i el progrés no sempre és clar. El problema principal
actualment és que la majoria de països no compten en absolut amb una política
de transport i medi ambient. Com a conseqüència, qualsevol predicció de
la demanda de transport, tant de passatgers com de mercaderia, tendirà a
ser una sobreestimació. Per tal de guiar el desenvolupament de les
infraestructures de transport i la mobilitat (o la demanda de transport)
necessitem aplicar polítiques adequades de preus , així com estàndards
tècnics en els vehicles. Els preus dels diversos mitjans de transport
(especialment per carretera i aire) haurien de reflectir les externalitats
dels accidents, congestió (pèrdues de temps), soroll i contaminació.
Només aleshores serà possible d'avaluar la demanda real de transport,
tant present com futura. Si no prenem aquest camí, acabarem amb massa
transport i masses infraestructures, des del punt de vista purament econòmic,
amb totes les conseqüències socials i mediambientals que això comporta.
Una perspectiva econòmica raonable pren en consideració el cost social
del transport, i porta a terme una integració real dels interessos econòmics
i mediambientals. La manera d'enfrontar-se amb els polítics i les
perspectives econòmiques curtes de mires, és adoptar una perspectiva
econòmica real, és a dir àmplia, que parteixi del nostre coneixement
sobre l'impacte que l'activitat econòmica en general i el transport en
particular té sobre les persones i el medi.
Llibres i articles
Beckerman, W.
(1976). In Defense of
Economic Growth. Jonathan Cape, London.
(1995). Small Is Stupid: Blowing
the Whistle on the Green. Duckworth, London
Juntament amb Simon (vegeu més avall)
Beckerman és un dels defensors del creixement econòmic més influents,
amb un estil molt clar i sovint convincent.
Button, K.J., and E.T. Verhoef
(1998). Road Pricing. Edward Elgar, Cheltenham, UK.
Aquest és el millor llibre sobre
peatges de carreteres. Ofereix un recull fet per experts en economia del
transport. Tracta en particular sobre el peatge de carreteres com a
instrument per a arribar a preus corregits en el transport per carretera.
Es discuteixen qüestions teòriques i pràctiques.
Daly, H.E. (1977/1992). Steady-State
Economics. Island Press, Washington D.C.
Aquest és un dels escriptors més
clars en favor de l'estabilitat en comptes d'una economia creixent.
Daly, H.E., and J. Cobb (1989). Good.
Beacon Press, Boston.For the Common
Daly, H.E., and K.N. Townsend (eds.,
1993). Valuing the Earth: Economics, Ecology, Ethics. The MIT
Press, Boston.
Aquesta es una col·lecció
d’articles clàssics i "surveys" dels autors més importants
en l’àrea de l’Economia Ecològica (en una tercera edició revisada),
enfocats sobre el creixement econòmic.
Lecomber, R (1975). Economic
Growth versus the Environment. MacMillan, London.
Aquest petit llibre és un repàs molt
accessible i complet sobre el debat del creixement, amb especial atenció
en els temes ambientals debatuts durant els anys 60 i els 70.
Martínez-Alier, Joan (1995).
"The environment as a luxury good or to poor to be green?"
Ecological Economics, 13:1-10.
Aquest article ofereix una perspectiva
sobre les relacions existents entre creixement econòmic, i qualitat i política
ambientals, i entre desenvolupament i pobresa.
Meadows, D.H., D.L. Meadows, J.
Randers and W.W. Behrens III (1972). The Limits to Growth.
Universe Books, New York.
Meadows, D.H., D L. Meadows, and
J. Randers (1993). Beyond the Limits: Confronting Global Collapse,
Envisioning a Sustainable Future. Chelsea Green Pub. Co.
Probablement la crítica més famosa
al creixement econòmic, i alhora el treball més criticat. La publicació
del 1993 presenta un estudi revisat i una sèrie de models experimentals
que arriben bàsicament a la mateixa conclusió: ens encaminem cap al
desastre, i calen polítiques dràstiques per a canviar de direcció.
Mishan, E.J. (1967). The Cost
of' Economic Growth. Staples Press, London.
Aquesta és una primerenca i famosa crítica
de l'objectiu del creixement econòmic i de l'ús del PIB com a indicador
de progrés i benestar.
Mishan E.J. (1977). The
Economic Growth Debate: An Assessment. George Allen and Unwin,
London.
Aquest llibre dóna una àmplia
valoració de les diverses posicions en el debat sobre el creixement.
Myers, N. and J.L. Simon (1994). Scarcity
or Abundance? A Debate on the Environment. W.W. Norton & Co.,
New York.
Un llibre únic, que planteja un debat
entre un oponent al creixement econòmic (Simon) i un expert en biologia (Myers),
i un dels més enèrgics defensors del creixement econòmic.
Rietveld, P. and F.R. Bruinsma
(l998). Is Transport Infrastructure Effective: Transport
Infrastructure and Accessibility Impacts on the Space Economy.
Springer, Berlin.
Aquest llibre discuteix l'impacte de
les infraestructures del transport des d’una perspectiva empírica i
també teòrica. Inclou diversos casos estudiats.
Sen, A. (1997). Choice,
Welfare and Measurement. Harvard University Press, Cambridge.
Aquest llibre discuteix una sèrie de
temes
importants sobre la mesura del progrés i el benestar, pel guanyador
del Premi Nobel d'Economia en 1998.
Simon, J.L., and H. Kahn (19X4). The
Resourceful Earth. Basil Blackwell, Oxford.
Una demostració de la posició
optimista en el debat sobre el creixement, clara i recolzada empíricament.
Pàgines d'internet
interessants
http://www.undp.org/hdro/98.htm
– The Human Development Report and Human Development Index, United
Nations Development Programme. La pàgina de les Nacions Unides
presenta l'Informe del Desenvolupament Humà i l'Índex del
Desenvolupament Humà (Programa de Desenvolupament Humà de l'ONU). Aquest
informe té una sinopsi en castellà en la pàgina: http://www.undp.org/hdro/s98over.htm
http://www.worldbank.org/wdr
-- The World Bank’s World Development Report. Informes publicats
sobre el Desenvolupament Mundial en la pàgina del Banc Mundial.
L’informe anual de 1999/2000 es troba en la pàgina: http://www.worldbank.org/wdr/2000/
http://www.sustainableliving.org
-- Web de la "Xarxa Vivint Sosteniblement" (Sustainable Living
Net), que presenta informació sobre alguns conceptes i indicadors de
progrés i desenvolupament sostenibles.
http://www.dieoff.org/page11.htm
-- Discuteix les mancances del PIB com a indicador de progrés, així com
indicadors alternatius de progrés.
http://www.trytel.com/~cfalt/GPI/
-- Referències i articles sobre sostenibilitat i mesures alternatives del
benestar, amb especial èmfasi en els indicadors.
http://www.worldbank.org/lsms/--
Estudi de la mesura dels estàndards de vida. El Grup de Recerca
d’Economia del Desenvolupament del Banc Mundial (DECRG) manté aquesta pàgina
que conté bases de dades i lliçons metodològiques partint dels informes
que el Banc Mundial ha elaborat per a mesurar i comprendre la pobresa.
http://www.theatlantic.com/issues/97jun/consume.htm
-- És un article de M. Sagoff anomenat Do we consume too much? (Consumim
Massa?) aparegut a la revista americana "The Atlantic Monthly",
Juny 1997.
|