La Web 2.0 com a distopia en la recent Internet

(Article de Toni Cambra González(http://www.cibersociedad.net/ )). Interesant per a entendre la web 2.0

El terme Web 2.0 ha passat a formar part recentment del llenguatge associat a Internet. De semàntica imprecisa, pretén capturar un moment en l'esdevenir de la xarxa en què l'usuari s'erigeix en element dinamitzador central de la mateixa en virtut d'un augment de la seua capacitat d'expressió, interacció i participació propiciat per certes tecnologies de recent aparició. No obstant això, certes veus i autors es mostren crítics amb la deriva actual, a la que acusen de portar aparellada tota una sèrie d'efectes que, lluny de considerar-se desitjables, qüestionarien la idoneïtat evolutiva de la mateixa Internet. Expressions com "aplanament cultural", "culte a l'amateur" o 'intel•ligència col•lectiva" (entesa aquesta pejorativament), s'amalgamen per a envoltar al terme Web 2.0 d'una aurèola de ressonàncies distòpiques.

En aquest article es pretén relativitzar part dels arguments esgrimits que conformarien aquesta visió distòpica de la Web 2.0 en situar la reflexió sobre Internet en un horitzó de discussió alternatiu que ens permeta comprendre el fenomen sense sucumbir al pessimisme que pareix subjaure al mateix, d'acord amb la visió de tals autors. Lluny de pressuposar-li un telos a què hauria d'obeir el seu desenvolupament, es defén una comprensió d'Internet com a camp pragmàtic d'experimentació, que es legitima en tant "camí" i no com "destí" de cap esdevenir implícit o esperable.

1. Introducció; ¿què és la Web2.0?

El concepte de Web2.0 va ser encunyat per Tim O'Reilly (1) en 2003. Podria entendre's com l'esforç per objectivar lingüísticament una tendència que estava començant a adquirir protagonisme en l'evolució d'Internet: l'aparició i ràpida consolidació de tècniques i un nou programari anomenat "social" (2) que propiciava un nou perfil d'usuari preocupat per la generació, distribució i compartició de qualsevol tipus de continguts simbòlics, resultaven símptomes suficients per a recolzar la creença que la xarxa en el seu conjunt havia entrat en una nova fase davall un paradigma renovat.

A fi d'introduir la qüestió de la Web 2.0 (i de manera general de l'esdevenir d'Internet) potser serà útil recórrer a un parell metàfores. La primera d'elles assimilaria la primera Internet a una mena de "tauler d'anuncis" o de "aparador", amb la qual cosa no faríem sinó constatar el caire econòmic-empresarial característic de l'activitat de la xarxa en els seus primers passos allà pels anys noranta. En els últims anys, se sumaria a aquesta consolidada tendència noves funcionalitats latents o tan sols tímidament esbossades en la fase prèvia (3) degut en gran manera a les limitacions tècniques (quant a l'amplada de banda fonamentalment) d'un mitjà en procés d'avanç continuat; la xarxa ara es converteix ara en una "conversació", en "lloc de trobada", que dóna cobertura tant a la necessitat expressió individual com incrementa la capacitat de participació, col·laboració i compartició d'informació. Més que en qualsevol altre moment anterior, es reafirma la idea apuntada per Castells (2003:57) segons la qual en Internet l'usuari és al mateix temps productor i usuari d'allò que s'ha produït, en una dinàmica dialèctica que acompanyaria al seu desenvolupament des dels seus primers passos. Amb la Web2.0, l'usuari comú continua apropiant-se d'Internet i modelant-la a través de pràctiques i usos inèdits o només marginals fins al moment, més enllà del seu vessant comercial inicial. La tecnologia, com es diria des d'una posició constructivista, es defineix ací clarament per l'ús que se li confereix.

Un simple ullada al conjunt de tecnologies o aplicació que O'Reilly va vincular al concepte de Web2.0 basta per a percebre l'afany d'aprofundiment en el potencial comunicatiu i pragmàtic de la xarxa que se li adscriu a aquesta tendència. Des d'una ferramenta com un "wiki" s'arriba a un projecte com el repositori de coneixement universal en què s'ha convertit Wikipedia, des d'un site com Flickr s'edifica la major de les galeries fotogràfiques imaginable o des de l'anodina i antiga pàgina personal es passa a l'univers de l'actual blogosfera, o del que és el mateix i més significatiu, del monòleg solipsista a la conversació il·limitada. Aquesta intuïció de O'Reilly s'ha vist confirmada per altres sites de recent aparició que abunden en aquest model de participació, compartició i publicació: YouTube és al vídeo el que Flickr a la imatge. Però més significativament emergeixen aquells el propòsit dels quals és el de la mera presentació pública i expressió personal: MySpace o Facebook s'erigeixen en lloc de trobada de milers d'usuaris desitjosos de crear vincles o reforçar els ja existents, substanciant així el concepte de xarxa social.

La Web2.0 reforçaria i confirmaria al mateix temps el que és un dels trets inherents a la seua naturalesa: el de mitjà amb vocació democratitzadora. Internet és sinònim de "comunicació", però només ara pareixeria que aquesta possibilitat comunicativa és susceptible de ser estesa a tot nivell i a tot àmbit. No és encara que qualsevol puga generar qualsevol tipus de contingut i distribuir-lo, sinó que pot fer-ho aparentment sense cap de restricció i sense molt d'esforç. Per a Moglen (2003) la qüestió no presenta cap dubte i ofereix una lectura de la conjuntura actual en què revifa, amb to irònic, arguments clàssics marxistes en el seu "Manifesto dotCom": en el domini de la cultura, l'usuari de la Web2.0 s'ha apropiat dels mitjans de producció enfront d'aquells que monopolitzaven, sotmetent-la al seu control, la capacitat d'enunciació i de producció simbòlica; el que en altre temps va succeir en el terreny del material ara ho fa en el simbòlic. El discurs de Lessig (2005), abanderat del moviment per una cultura lliure, apunta, si bé deixant de costat la crítica de to marxista, en una mateixa direcció, denunciant els mecanismes de control i maniobres estratègiques que corporacions, entitats de gestió de drets i grups de pressió diversos exerceixen per a intervindre en el camp de la regulació en matèria cultural i mediàtica a fi de mantindre un estatus privilegiat que es veuria en perill ara en el si d'un clima d'obertura creativa i de difusió de continguts, resultat aquest d'unes condicions tecnològiques (les afavorides per Internet com a mitjà) que antagonitzarien amb models previs hegemònics.

No obstant això, l'objecte d'aquest article no és específicament examinar la pertinència dels arguments de tipus ètic, legal o econòmic en els que es xifra aquesta discussió, sinó més aïna aquells altres que dirigits críticament a les conseqüències que Internet davall el paradigma Web2.0 - o el que és el mateix, la irrupció massiva d'un usuari col·laboratiu abocat a la creació i difusió de continguts i informació - tindria en termes sociològics.

class="subtitol2">2. Arguments per a una visió distòpica de la Web2.0

D'entre les veus crítiques de la idea de Web2.0 destacarem dos per ser aquelles que ofereixen una argumentació articulada i de major calat. La primera d'elles és la de Jason Lanier, que en un article publicat en la revista científica "Edge: The third culture" en el mes De Juliol del 2006 titulat "Digital Maoism" mostrava el seu escepticisme enfront de la validesa epistèmica d'un projecte col·laboratiu com Wikipedia. Lanier se servia d'aquest cas per a mostrar traure a la llum una qüestió de fons: la idoneïtat de "deixar fer" a les masses "no qualificades" i els presumptes riscs que això podria comportar.

Recentment, Andrew Keen en la seua obra "The Cult of the 'Amateur'" (2007) reprèn el testimoni en termes semblants assenyalant el més obvi dels efectes perniciosos aparellats a la Web2.0: ací, una predicible devaluació cultural com resultat de la incorporació del ciutadà mitjà (ací en qualitat d'usuari aficionat) al terreny de la producció d'informació i continguts. Ambdós posicionaments comparteixen una base crítica comuna en el conjunt del seu argumentari què, en pro d'una major síntesi, podria condensar-se en els punts següents:

• • • equiparació expert-aficionat: en la Web2.0 l'individu s'autofaculta per a exercir tasques anteriorment confiades a cossos especialitzats de competència provada. L'efecte democratitzador que comporta l'expansió tecnològica, si bé pot estimar-se com desitjable en termes ètics, resultaria perjudicial en atemptar contra la possibilitat discriminativa quant a mèrit o talent, eix fonamental en l'articulació social de la nostra societat moderna.
    • "aplanament" cultural: el domini de la cultura seria una dels primers afectats com a conseqüència de l'anterior. Fer de la producció de continguts culturals una qüestió de "amateurisme" és acostar-la a una pèrdua de qualitat i valor en el producte obtingut i en el que es pot esperar del mateix.
    • fractura industrial: el principal objectiu de la indústria mediàtic-cultural descansa en el descobriment i reconeixement del talent. Prescindint d'aquesta, es liquida un mecanisme de filtrat necessari sense aportar un altre que el substituïsca convenientment.
    • coneixement vs. opinió: el camp del saber i el coneixement rigorós i objectiu seria un altre dels domini que resultarien damnificats. Epistemològicament, quan hi ha una igualació entre veus qualificades i no qualificades en la generació de coneixement, aquest es ressent i tendeix inexorablement a la mistificació, a la vaguetat, a la imprecisió o directament a la falsedat. La línia divisòria que separa opinió i de coneixement objectiu es torna així perillosament borrosa.
    • individu vs. col·lectiu: no deuria reemplaçar-se l'individu qualificat per l'acció d'una presumpta "intel·ligència col·lectiva" superior que pareix pressuposar-se en macroprojectes com Wikipedia (4). La Història demostra que no resulta totalment aconsellable dependre del "bon fer" de les masses. L'equilibri entre l'individu i el col·lectiu està en la base de la democràcia, de la comunitat científica i d'altres projectes fructífers. Pensar que la tendència cap a lo "meta" present en la Web2.0 puga fer d'Internet una entitat que té quelcom que dir per se suposa cometre el fatal error de relegar l'individu a un segon pla que no deuria en cap cas ocupar.

class="subtitol2">3. Velles multituds, renovades aprensions

No és difícil percebre en els arguments esbossats anteriorment la pervivència d'un temor que recorre una línia del pensament occidental contemporani. Autors com a autors com Ortega i Gasset o el binomi Adorno-Horkheimer van recelar de diferent forma en els seus escrits de la voluntat cega i irracional de les masses i d'allò col·lectiu. El primer enfront d'un període històric d'ascens totalitarista de diferent signe; els segons cap a la constitució d'un indústria subvertidora d'un art amb majúscula en favor del producte cultural vacu i estandarditzat destinat a una majoria tinguda per passiva i acrítica (5). Certa part del pensament del segle passat va forjar una desconfiança enfront del col·lectiu, i gens millor que Internet encarna ara aquest sentit del col·lectiu que ací hem assenyalat.

No obstant això, autors com Surowiecki defene el saber - inconscient, contingent i no programat - de l'acció col·lectiva. Des d'un utilitarisme de ressonàncies smithianes, Surowiecki refereix en la seua obra "Cien mejor que uno" (2005) estudis i experiments psicosocials i econòmics que acrediten el valor de l'acció col·lectiva no guiada que comportaria un cert grau de saviesa pràctica o intel·ligència col·lectiva - majorment en assumptes que impliquen processos decisionals. Per a Surowiecki (2005:33), les multituds operen intel·ligentment si es donen les següents quatre condicions: diversitat d'opinió, independència (l'opinió individual no ha d'estar determinada per altres persones pròximes), descentralització (individus especialitzats amb coneixement local) i agregació (existència d'algun mecanisme conformador de la decisió col·lectiva a partir dels judicis individuals). La multitud de Surowiecki, lluny de presentar la uniformitat grupal orteguiana, la forma una agregació de parts heterogènia -individus informats que com àtoms actuen ací lliure i independentment-, condició sine qua non per a l'acció col·lectiva "intel·ligent". Piscitelli (2005:111) incideix en aquest plantejament en preguntar-se si Internet funciona a mode "sistema emergent", açò és, com a sistema en què donat un cert nombre d'elements agencials de nivell inferior, "emergiria" un comportament d'un nivell superior sense necessitat recórrer a una direcció central executiva.

Però el cert és que els col·lectius en la Web2.0 són únicament intel·ligents -encara regint-se davall un esquema descentralitzat- si existeix, tal com insinua Surowiecki, algun mecanisme d'agregació i coordinació subjacent. L'acció col·lectiva en fenòmens reeixits forjats en Internet com GNU/Linux o Wikipedia transcorre d'acord amb un orde institucionalitzat completament regulat en el que subjauen components normatius, psicològics i axiològics (6): lluny de ser arbitrària o casual, és altament articulada. En el seu recent estudi del fenomen de FLOSS (7), Weber (2004) destaca com un dels elements motivacionals que mouen als individus a participar en projectes col·lectius d'aquest tipus és l'afany de reconeixement i prestigi. I açò és així perquè la participació reeixida tant en projectes de desenvolupament de programari com en un projecte com Wikipedia com en la mateixa blogsfera té en gran part que veure amb el caràcter meritocràtic que subjau als mateixos –i ací, cal subratllar-ho, els personatges més reputats ho són per demostrar-se "millors". Les activitats implicades són "amateur" en tant que es realitzen sense la remuneració pròpia del món professional, però els seus productes i resultats poden resultar semblants a les obtingudes en aquest, perquè ambdós pressuposen individus competents en àrees de coneixement especialitzat.

Que la Wikipedia no tinga el "prestigi" necessari, que el programari lliure no resulte "fiable" (8) o la informació proporcionada per un blogger-periodista no puga ser "creïble" pot interpretar-se millor si atenem, seguint Berger i Luckmann (1967), a la distribució del coneixement present en tota societat amb un alt grau de divisió del treball com és el de l'actual. En aquest sentit, no és que el cos de coneixement que acumula la Wikipedia siga de menor rigor, objectivitat o fiabilitat que l'inclòs en l'Enciclopèdia Britànica (encara que potser podrà ocasionalment ser-ho, a pesar que convé subratllar que el modus operandi de la Wikipedia compartisca una certa afinitat amb la resolució de controvèrsies pròpies del món científic quant a contrastació, reciprocitat, etc. perseguint eixe màxim de rigor, objectivitat o fiabilitat), sinó que aquest es conforma lluny dels centres i circuits de legitimació reconeguts socialment, aspecte aquest coherent amb una estructura social com la de la societat actual. O dit en altres paraules, no hi ha perquè dubtar a 'priori' del grau de competència o especialització del col·laborador de la Wikipedia, del blogger reputat o del desenvolupador de programari lliure front aquell de l'expert pertanyent a la comunitat científica, de la indústria del programari o del món editorial o periodístic; simplement cal assenyalar la disparitat dels dominis institucionals davall els que s'opera en cada cas.

Tal vegada siga aquesta raó, per la que els temors que ara preocupen a Lanier i Keen respecte a la Web2.0 i que en un altre temps van preocupar de manera semblant a Adorno o Ortega potser podran qualificar-se tal volta com a simples "aprensions". Les multituds poden seguir "devaluant la cultura" sense risc a què la societat es vinga avall perquè, com Sánchez Ferlosio (9) no fa molt assenyalava de manera anàloga en referència a la controvèrsia que suscita la dicotomia educació oficial front poder "educador" de la mediasfera, l'existència de l'última té a veure amb les condicions de possibilitat de la primera o, portat al nostre cas, la ciència serà ciència mentre el científic no sols exercisca professionalment la seua condició d'especialista, sinó també en tant que continue sent la "única" veu autoritzada socialment reconeguda en els circuits de transmissió del coneixement, amb independència que la Wikipedia -o Internet en general- figuren entre els mateixos (10).

Aquesta última consideració enllaça, per a acabar, amb una altra objecció que podria formular-se front la distopia plantejada. Pensar en Internet, per exemple, com el repositori ideal d'informació veraç i imprescindible potser no siga la forma més precisa d'aproximar-se a aquest fenomen. Internet (i més si és possible si acceptem el seu perfil actual Web2.0) és el major exponent del que Gergen anomena tecnologia de "saturació social", no sols pel seu poder comunicatiu sinó per la seua capacitat integradora de formes prèvies de comunicació desenvolupades al llarg del segle passat. L'efecte més immediat d'aquesta/s, en afavorir la difusió i circulació massiva d'informació, ha sigut aprofundir fins a l'inimaginable en la nostra capacitat de ser testimonis d'altres móns, d'altres realitats, d'altres opinions i amb això, perquè no, també d'altres veritats. En eixe sentit pot considerar-se "democràtica". La Web2.0, en virtut de tal disposició, no ha fet sinó multiplicar l'abast de tal efecte; estenent el corpus de veus dispars al llarg de les geografies, ha aconseguit accentuar la deriva (post?-)postmoderna de la nostra societat i de la realitat tal com. Criticar aquesta emergència de veus per "trivials" o "inútils" és pressuposar un telos a Internet del què manca més enllà de ser un espai obert a la participació per damunt de biaixos qualitatius, les conseqüències i derives de la qual estem lluny de poder predir satisfactòriament. O dita en altres termes, és no entendre que la validesa de per exemple del projecte Wikipedia, no resideix tant en la seua capacitat d'establir o difondre un coneixement legítim com a erigir-se més aïna en un model nou d'acció col·lectiva del que potser es puga extraure algun tipus de benefici en el futur en traslladar-ho a altres contexts i aplicar-ho a altres necessitats. Més que contingut Internet és contacte.

class="subtitol2">4. Conclusions

Rebutjant aquest presumpte telos no estem abdicant de la nostra responsabilitat respecte de proveir-nos de la tecnologia que millor s'ajuste a les nostres necessitats. Però un control exercit sobre Internet en els termes que ací hem discutit (en la línia de limitar les seues possibilitats pragmàtiques suposant-li un rumb o finalitat específica que vindria dictada per certs "guardians" del saber o de l'alta cultura) desnaturalitzaria la seua raó de ser original, açò és, la de ser un espai lliure obert a l'inesperat; una, com la defineixen Katz i Rice (2006), sintopia o "estructura d'oportunitats", en la que l'individu s'externalitza i on la seua acció, mediatitzada tecnològicament, li és tornada com un producte amb potencialitats de transformació social. La seua mateixa inabastabilitat com a projecte de dimensió global, amb la diversitat d'opcions, oportunitats i continguts que pot albergar, és la mateixa prevenció cap als mals que, com hem vist, alguns autors actualment li adscriuen.

En aquest sentit, insistim, potser resulte més saludable pensar en projectes col·lectius com els de Wikipedia i GNU/Linux, no com una amenaça enfront de certes activitats i productes tradicionals junt amb les institucions i sectors socials que els sostenen (açò és, al del coneixement científic organitzat o la producció de programari propietari) sinó com a oportunitats pragmàtiques per a la seua realització davall unes condicions tecnològiques i d'acord amb certs pressuposts pràctics discordants respecte dels ja coneguts.